Els dimecres

El primer dimecres vaig pensar a corregir-lo. «Laura, reina, soc l'avi. Véns diumenge?» Jo no em dic Laura. Li vaig dir que ho intentaria.

Des de llavors trucava cada dimecres a les set. Em preguntava per uns exàmens que no faig, per un xicot que no existeix, per si menjo bé. Jo ho aprovava tot, es deia Dani, sí, avi, verdura gairebé cada dia. Ell m'explicava l'hort, la pluja, que callada que s'havia quedat la casa des d'allò de l'àvia. Penjava sempre igual: «No t'entretinc més, reina».

Ahir era dimecres i el telèfon no va sonar. Vaig esperar fins a les deu mirant la pantalla com es mira una porta.

Avui he marcat jo. Ha respost una veu jove, trencada, amb soroll de molta gent al darrere.

—Laura? —he preguntat.

Un silenci.

—Sí. Qui ets?

—El teu avi estava molt orgullós de tu —he dit.

I era veritat. Encara que jo mai no sabré de quina de les dues.