Margen
El veí de baix picava al sostre amb alguna cosa dura, un pal o un mànec d'escombra, cada vegada que ella caminava de nit pel menjador.
Al principi demanava perdó mentalment i va aprendre a anar de puntetes. Però els cops van començar a arribar encara que estigués quieta, estirada, aguantant la respiració.
Farta, una matinada va baixar les escales disposada a disculpar-se en persona i a acabar amb allò.
El porter de nit la va trobar al replà, amb la mà alçada davant d'una porta sense número.
—Aquell pis fa vint anys que és buit, senyora. Des de l'incendi. Ningú no hi ha tornat a viure, allà baix.
Ella va abaixar la mà a poc a poc.
—A baix? —va dir—. Jo visc al primer. No hi ha res sota meu.
Els cops, llavors, van començar a pujar.