El físic de la granota flotant també té un Nobel

Al Laboratori de Camps Magnètics Intensos de la Universitat de Nimega, als Països Baixos, el físic Andre Geim va tenir una granota viva suspesa en l'aire un divendres del 1997, dins del forat d'un imant de 16 tesles: unes 300.000 vegades el camp magnètic de la Terra. La granota no estava lligada a res. Tretze anys després, el mateix home recollia a Estocolm el Nobel de Física.

El de la granota va començar amb aigua de l'aixeta. Geim volia veure què feia un raig d'aigua en caure pel forat de l'imant, així que en va tirar una mica i s'hi va abocar. L'aigua no va caure: es va quedar quieta a mitja altura, en una bola tremolosa que no baixava ni pujava. Després van venir les avellanes, les flors, un llagost. La granota la va proposar Irina Grigorieva, física del mateix laboratori i dona de Geim, amb un argument senzill: una granota és aigua en un vuitanta per cent. La granota va pujar fins al centre de l'imant, s'hi va quedar i va continuar movent les potes com qui neda, perquè des del seu punt de vista nedava. Quan van apagar el camp va baixar sola i va tornar al seu aquari sense una esgarrinxada.

L'efecte es diu levitació diamagnètica. Tots els materials responen una mica a l'inrevés quan entren en un camp magnètic —al ferro aquesta resposta també hi és, només que la tapa una altra moltíssim més forta—: l'aigua es converteix en un imant minúscul i de signe contrari, de manera que el camp l'empeny cap a on és més feble. L'empenta és ridícula. Tan ridícula que durant segle i mig es va donar per inservible: l'holandès Anton Brugmans va veure el 1778 que un tros de bismut s'apartava de l'imant, i el 1845 Michael Faraday el va descriure amb detall i va adoptar-hi la paraula que va proposar William Whewell i que encara porta. El que va arribar als noranta van ser imants capaços de 16 tesles. Amb 16 tesles, aquella empenta ridícula acaba valent exactament el que pesa la granota, i llavors la granota no té cap motiu per caure.

L'any 2000, Geim i el físic britànic Michael Berry, que va signar amb ell l'article de l'European Journal of Physics, van rebre l'Ig Nobel de Física: un premi que es lliura cada tardor als Estats Units a recerques de debò que semblen una broma. Geim va viatjar a Harvard a recollir-lo. Berry tenia un compromís aquell dia i no hi va poder anar.

Quatre anys més tard, ja a la Universitat de Manchester, Geim i el seu col·lega Konstantin Novoselov van enganxar un tros de cinta adhesiva sobre un bloc de grafit —el material de la mina dels llapis— i van estirar. A la cinta hi van quedar làmines de carboni d'un àtom de gruix: grafè, el material que la teoria donava per impossible d'obtenir sol. Va sortir de les sessions que Geim anomenava Friday night experiments i que ja practicava a Nimega: els divendres en què cadascú havia de treballar en alguna cosa que no fos el seu tema. La granota va sortir d'una d'aquelles nits a Nimega. El grafè, d'una altra a Manchester. El Nobel del 2010 va ser pel grafè, i amb ell Geim es va convertir en la primera persona que guanyava els dos premis a títol individual.

A l'acta de l'Ig Nobel de l'any 2000 el motiu cap en una línia: per fer servir imants per levitar una granota. A la d'Estocolm calen dos paràgrafs de física de l'estat sòlid. I tot i així, dels dos, l'experiment difícil va ser el de la granota. El grafit es queda on el poses.