L'àncora de la rotonda

Al meu poble hi ha una àncora a la rotonda de l'entrada, entre dos fanals i una bardissa que l'ajuntament retalla a l'agost. És de ferro, més alta que un home, amb la cadena enfonsada al ciment com si alguna cosa n'estirés des de sota. Som a dos-cents quilòmetres del mar.

Vaig preguntar al bar. Els de la meva edat creuen que la va portar un alcalde; els vells diuen que ja hi era. A l'ajuntament no hi ha expedient: la rotonda es va construir als vuitanta al voltant de l'àncora, que no és el mateix que posar-la-hi.

El ferrer em va ensenyar el que ningú no mira: les baules estan gastades per dins, com les cadenes que han treballat de veritat. I la meva àvia, que no gasta bromes, em va dir l'altra cosa. Que hi ha anys, no tots, que l'àncora es lleva mullada en ple juliol. Salada, diu. Que la tasti qui no s'ho cregui.

Jo no l'he tastada mai. Però des de llavors, quan hi ha tempesta, dormo malament: no em fa por que el mar vingui. Em fa por que torni.