Margen
L'experiment d'Elliot Aronson era senzill: diversos grups escoltaven la gravació d'un concursant responent preguntes. De vegades era brillant (un 92% d'encerts), de vegades mediocre. I en algunes versions, al final, se'l sentia vessar-se una tassa de cafè al damunt.
El resultat va donar nom al «pratfall effect», l'efecte de l'ensopegada: el concursant brillant queia més bé quan vessava el cafè que quan no. L'error no li restava: li treia la distància. En canvi, el concursant mediocre s'enfonsava encara més amb el mateix accident.
La lliçó té trampa, i per això funciona: l'ensopegada només suma quan la competència ja està demostrada. Però un cop ho està, amagar cada errada és mala estratègia. El cap que admet que es va equivocar, la ponent a qui li cau un paper i riu, l'expert que diu «això no ho sé»: tots estan, sense saber-ho, vessant el cafè.
No cultivis la matusseria. Cultiva una cosa millor: la tranquil·litat de no haver de semblar perfecte. A la gent no li agrada admirar de lluny. Li agrada reconèixer-s'hi.