MargenPer no oblidar-te vaig deixar d'anomenar-te. El que no té nom no es perd: es dissol.
Primer ho vaig provar amb el costum de guardar-te dins les coses: la tassa, el costat esquerre del llit, la cançó que cap dels dos no va triar i que sonava sempre.
Però les coses traeixen. Es gasten, es trenquen, les regales i un dia la tassa només és una tassa i el llit és ample com un país sense fronteres.
Aleshores vaig canviar de mètode. Et vaig convertir en abstracció: no el color dels teus ulls, sinó la idea de mirar. No la teva veu, sinó la possibilitat de ser cridat.
Així ja no et perdo quan oblido els detalls. Ets en tot allò que encara no té forma, a la vora de cada cosa que comença, a la part del món que encara no ha passat i que, quan passi, s'assemblarà vagament a tu.