MargenEl meu avi doblegava el metall fins que el metall deia sí. Jo doblego paraules i cap no cedeix.
Ell tenia el foc de la seva banda, l'enclusa, la certesa que allò que és dur també obeeix si el colpeges al punt just.
Jo treballo un material més tossut: allò intangible, això que crema sense escalfar i que es refreda tan bon punt el nomenes.
Vaig heretar les seves mans però no la seva paciència amb el que és sòlid. Busco la forma en allò que no en té, fonc l'aire, martellejo el fum i algunes nits, molt poques, en surt una espurna que il·lumina tot just la mida exacta del meu fracàs.
Ell feia reixes, campanes, arades. Jo faig això: un soroll que s'assembla a la veritat i que de vegades la deixa passar.