Margen
Un vaixell de vius contra un nom estimat. La marea ja era alta i la veu esperava en l’aire, pacient com només saben esperar els qui ja no tenen pressa.
—Una hora —va demanar—. Només una hora de foscor i me’n vaig amb tu. Prou d’esperar.
L’Una va mirar els dos llums que s’acostaven a les roques. Va mirar l’interruptor. I va comprendre que feia nou anys que es feia la pregunta equivocada. El far no servia per apagar els morts ni per salvar els vius: servia per continuar mirant el mar cada nit, que és l’única manera que tenim de no deixar anar ningú del tot.
—No l’apagaré —va dir per última vegada—. Però tu tampoc no te n’aniràs. Cada cop que giri la llum, t’estaré buscant. Aquesta és l’hora que et dono: totes.
El feix va escombrar l’aigua. El pesquer va corregir el rumb, va esquivar la roca i es va perdre, sa i estalvi, cap al port. I al mar, on abans hi havia un pes, l’Una va sentir de sobte una calma antiga, com quan es tanca per fi una porta que feia anys que picava amb el vent.
A trenc d’alba, la ràdio —la de veritat— va espetegar. El capità del pesquer donava les gràcies. «Ens van guiar dos llums fins a la bocana», va dir. «Dos. El del far i un altre més baix, arran d’aigua. Vaig pensar que teníeu un bot a fora.»
L’Una no tenia cap bot a fora. Va somriure per primera vegada en nou hiverns i va pujar a netejar el vidre del llanternell per a la nit següent.