Margen
El quadern parlava d’una nit que l’Una no recordava haver viscut i, tanmateix, havia escrit de la seva pròpia mà.
Explicava que, feia nou hiverns, un home va pujar al far a refugiar-se d’una tempesta. Que ella, més jove, va apagar la llum una sola hora perquè ell no s’hagués de marxar a trenc d’alba. I que en aquella hora a les fosques, un pesquer anomenat Aurora va buscar el far en la negror, no el va trobar, i es va obrir contra les roques del sud.
Dotze noms. El quadern els llistava tots. A sota, una frase que l’Una va llegir tres vegades sense entendre-la i a la quarta va entendre massa bé: «Ell torna cada any, amb la marea alta, a demanar-me la mateixa hora de foscor. Cada any li dic que no. I cada any se n’emporta un amb mi a la memòria.»
Va aixecar la vista. A l’altra banda del vidre, entre la pluja, dos llums de posició capcinejaven acostant-se a la costa. Un vaixell. De veritat. Ara. I venia directe cap a les roques del sud.