Stanford va prometre un diploma i els nens van dibuixar menys

El 1973, Mark Lepper, David Greene i Richard Nisbett, tres psicòlegs de la Universitat de Stanford, van entrar en una aula de parvulari amb una condició estranya: només els servien els nens a qui JA els agradava dibuixar. Es van passar uns quants dies mirant el joc lliure per un mirall i es van quedar amb els que agafaven els retoladors sense que ningú els ho demanés.

Eren cinquanta-una criatures de tres a cinc anys de l’escola bressol de la mateixa universitat. Els van repartir en tres grups. Al primer li van ensenyar, abans de començar, un diploma amb un llaç i el seu nom escrit, i li van dir que se l’enduria si dibuixava. Al segon no li van prometre res i, en acabar, li van donar per sorpresa el mateix diploma. Al tercer ni premi ni promesa: retoladors i prou. Cada nen va dibuixar sol, una estona curta, en una sala a part amb un adult que li feia conversa.

El diploma era un cartró amb una estrella daurada, un llaç vermell i el rètol Bon jugador.

Una setmana o dues després van tornar a l’aula, van posar els retoladors sobre la taula un dia qualsevol, sense adults apuntant res a la vista, i van cronometrar. Els del premi sorpresa i els del grup sense premi van dibuixar el mateix de sempre. Els del diploma promès van dibuixar aproximadament la meitat de temps. El mesurament es va fer així, d’amagat i a la seva classe de sempre, perquè cap nen relacionés aquells retoladors amb el diploma de dues setmanes abans.

A ningú li havien pres res, ni l’havien renyat. Només li havien dit una vegada, amb bones paraules, que dibuixar servia per aconseguir un paper amb un llaç.

I els del premi sorpresa havien rebut exactament el mateix cartró amb el mateix llaç. L’única cosa que canviava era quan els ho van dir.

A això se’n diu efecte de sobrejustificació, i el que diu és estret: si algú ja fa una cosa per gust, posar preu a aquesta cosa és la manera més ràpida d’esbrinar quant valia el gust. No va de sous ni d’aficions en general.

Cinquanta anys de rèpliques han anat acotant l’efecte fins a deixar-lo en una condició que es reconeix sola: la recompensa ha d’estar promesa per endavant i ha de sonar a control («si fas això, et dono allò»). Un elogi concret pel que acabes de fer no trenca res. El repàs més citat, un metaanàlisi que el 1999 van signar Edward Deci, Richard Koestner i Richard Ryan ajuntant 128 experiments, es va aturar en aquesta mateixa frontera: les recompenses tangibles i esperades enfonsen la motivació pròpia, i els elogis verbals no. Portat a una oficina, i ja com a lectura meva i no com a resultat de laboratori: una prima per cada avaria resolta aconsegueix avaries resoltes, i de passada posa preu a una cosa que fins aquell dia es feia de franc.

Traduït a demà al matí:

1. Abans d’oferir res, comprova si allò ja està passant. Si el teu fill obre llibres sol, si un company arregla coses del taller perquè s’ho passa bé, si tu toques la guitarra els diumenges: això ja funciona sense que hi posis diners a sobre.

2. Pregunta pel que ha passat a dins, no pel marcador. «Quina part t’ha sorprès?» en comptes de «quantes pàgines portes?». «Com vas trobar l’avaria?» en comptes de «quantes n’has tancat avui?».

3. Si vols celebrar-ho, celebra-ho després i sense haver-ho anunciat. El sopar pel llibre acabat val; el sopar promès per cada llibre, no. La diferència és que el segon estava pactat.

4. Guarda els premis pactats per al que ningú faria per gust: endreçar un arxiu, cobrir el torn del dissabte, fer un paperam. Allà no hi ha cap motivació a protegir i el tracte és honest.

5. Si ja vas muntar un sistema de punts i el vols desmuntar, no el retiris en silenci ni d’un dia per l’altre: paga el que vas prometre, explica que el tracte estava convertint en obligació una cosa que era un gust, i deixa d’anunciar el següent.

I una última, la més barata de totes: quan enxampis algú fent per gust una cosa que a més et convé, no li prometis res a canvi que continuï. Digues-li després què t’ha agradat, si vols, però després i sense cap tracte pel mig.