Per què a les mistaires els morien els ossos de la mandíbula?

23 de juny de 1888

Bow, districte obrer de l'est de Londres, acull la fàbrica de mistos Bryant & May. La majoria de qui omple les seves sales són dones joves i nenes. Tallen, submergeixen, assequen, agrupen i empaqueten mistos durant jornades llargues, envoltades per una substància que impregna l'aire i s'enganxa a mans, roba i menjar.

Annie Besant, periodista i activista pels drets laborals, publica avui White Slavery in London, un reportatge sobre explotació fabril, a The Link, el setmanari reformista que ella dirigeix. Abans d'escriure'l ha parlat amb treballadores de la planta. Elles li han explicat quant cobren, quins descomptes suporten i què passa quan una encarregada considera que han parlat, arribat tard o deixat caure material.

Les multes surten de salaris petits. També hi ha deduccions relacionades amb els materials de treball. Una empleada pot completar la seva jornada i descobrir en cobrar que diverses faltes, decidides dins de la mateixa fàbrica, han reduït els diners que s'endurà a casa. L'empresa presenta els seus llocs com a feina estable.

El compte que més circula aquells dies no el publica Besant: el fa Henry Hyde Champion, editor socialista, posant els dos extrems del mateix balanç un al costat de l'altre. Bryant & May reparteix als seus accionistes dividends per sobre del 20 % mentre paga a les sales de Bow el que ell en diu salaris de fam. Les multes es descompten d'aquell segon número, mai del primer.

L'article també registra un dany que cap compte salarial pot explicar. Algunes treballadores comencen amb mal de queixal. Després apareixen inflor, abscessos i ferides que no cicatritzen. L'os de la mandíbula pot quedar exposat, infectar-se i morir. El rostre es deforma, el pus troba sortida i l'olor anuncia la malaltia abans que la pacient pugui amagar-la. En casos greus, el teixit destruït obliga a retirar parts de la mandíbula.

Les empleades coneixen el perill per les seves companyes. La direcció coneix les acusacions que circulen contra el procés industrial. Tot i així, conservar el lloc depèn d'entrar cada dia a les mateixes sales. Menjar a prop de la feina augmenta el contacte perquè no hi ha una separació adequada entre la zona contaminada i el lloc destinat al descans.

La fàbrica reacciona intentant desacreditar el text. Les treballadores reben pressió per signar una declaració que negui les acusacions. Signar significaria afirmar que Besant ha mentit i que les condicions denunciades no existeixen. Rebutjar-ho suposa enfrontar-se a una companyia de la qual depenen centenars de famílies.

La negativa s'estén entre els bancs de treball. L'empresa acomiada una empleada; les versions discrepen sobre l'excusa formal, però les seves companyes relacionen l'expulsió amb la campanya per imposar el desmentiment. L'endemà la notícia ha corregut per les tres plantes.

5 de juliol de 1888

Unes 1.400 dones i nenes, suficients per omplir un gran teatre, abandonen avui Bryant & May. La sortida paralitza la producció i transforma una denúncia periodística en una vaga visible. Les treballadores exigeixen que torni l'acomiadada, que s'acabin les multes i que l'empresa escolti les seves reclamacions sense represàlies.

La pregunta sobre les seves mandíbules ja té una resposta química. Bryant & May fa servir fòsfor blanc, una forma molt reactiva de l'element, en la mescla inflamable dels mistos. Els seus vapors i residus entren en contacte repetit amb les treballadores. Quan arriben a la boca, especialment a través de dents danyades o ferides, poden provocar necrosi òssia: la mort progressiva de l'os de la mandíbula, gairebé sempre el maxil·lar inferior.

A la fàbrica en diuen phossy jaw, la mandíbula del fòsfor. La cirurgia disponible consisteix a retirar el teixit mort, però una operació extensa deixa el rostre enfonsat per sempre i té el seu propi risc de matar la pacient.

Hi ha una alternativa. El fòsfor vermell, una forma química més estable i menys tòxica, permet fabricar mistos de seguretat sense causar aquella necrosi. El seu ús resulta més car i exigeix un altre disseny: el material d'encesa es reparteix entre el cap del misto i la superfície on es frega. La tecnologia capaç d'evitar la malaltia existeix, però protegir les treballadores costa més que continuar amb el procediment habitual.

La porta d'entrada són les dents: els problemes dentals, freqüents entre persones amb poc accés a cures, faciliten que la substància arribi a l'os, i un cop iniciada la necrosi treure un queixal no atura el procés. La infecció avança mentre la treballadora perd feina, ingressos i part del rostre.

Besant es reuneix amb les vaguistes i ajuda a organitzar el suport públic. Les treballadores formen un comitè per presentar les seves demandes. Recapten diners, expliquen el conflicte i porten el seu cas, en delegacions, davant figures públiques que acaben donant-los suport: amb aquells diners mengen les famílies que han perdut el jornal.

L'empresa sosté inicialment que les condicions han estat tergiversades. La producció aturada fa difícil mantenir aquesta resposta. Cada dia sense la plantilla multiplica la pressió comercial i atreu noves preguntes sobre les multes, els acomiadaments i el fòsfor. Els consumidors comencen a relacionar el nom imprès a les capses amb els rostres danyats de qui les produeix.

El conflicte també altera la relació entre Besant i les obreres. Ella havia publicat la denúncia, però la vaga no és una representació muntada per una periodista. Són les treballadores qui deixen els seus llocs, trien representants i decideixen quines concessions accepten.

La pressió converteix una disputa local en una notícia nacional, incòmoda per a una companyia que cuidava la seva reputació comercial.

La fàbrica ja no pot resoldre el problema contractant immediatament una altra plantilla. Substituir unes 1.400 persones exigeix temps, formació i una disposició que escasseja mentre la premsa descriu la malaltia. La força de la vaga ve d'haver sortit juntes: cap encarregada no pot descomptar una multa a tota la producció i esperar que les màquines continuïn funcionant.

17 de juliol de 1888

Bryant & May cedeix després de menys de dues setmanes de vaga. La treballadora acomiadada recupera el seu lloc i l'empresa accepta eliminar el sistema de multes que retallava els salaris, tornar a les empaquetadores el jornal que els havien rebaixat i deixar d'exigir que les caixes es transportin sobre el cap: a partir d'ara van en carretó. També es compromet a rebre queixes a través de representants triades per les obreres, una via que redueix el poder immediat d'encarregats i supervisors.

L'acord inclou un menjador apartat de les sales on es manipulen els productes químics. Menjar deixa de significar obrir el dinar al costat de la pols i els residus dels mistos. Aquella separació no elimina el fòsfor blanc del procés, però corregeix una font evident d'exposició i reconeix que el lloc de descans ha de quedar protegit de la feina contaminant.

Les vaguistes tornen sense haver obtingut encara la desaparició immediata del compost responsable de la necrosi. La indústria britànica seguirà utilitzant fòsfor blanc durant anys. La seva prohibició legal arribarà després, impulsada per una campanya més àmplia i per la pressió internacional. La victòria de juliol es concentra en canvis que es poden aplicar dins de la fàbrica: readmissió, fi de les multes, representació i un espai segur per menjar.

Les dones munten a més un sindicat propi, i el munten després de tornar, no dins de l'acord. El Sindicat de Dones Mistaires celebra la seva assemblea fundacional al Stepney Meeting Hall, a l'est de Londres, i tria com a presidenta Sarah Chapman, mistaire de la mateixa Bryant & May. El 4 d'agost s'hi inscriuen 468 afiliades noves. El dirigeixen les treballadores que van aturar la producció, no una associació benèfica muntada des de fora.

Les 1.400 van tornar a entrar per la porta de Fairfield Road amb el sistema de multes anul·lat, la companya acomiadada readmesa i un menjador a part on obrir el dinar. El fòsfor blanc va continuar dins fins a l'1 de gener de 1910, el dia que va entrar en vigor la llei que el va prohibir a tot el Regne Unit.