Margen
Li va regalar un rellotge de polsera el dia del casament. S'endarreria un minut exacte cada dia.
—És defectuós —va protestar ella.
—És a propòsit —va somriure ell—. Perquè sempre arribem tard junts a tot arreu.
Durant quaranta anys el va portar posat, corregint-lo a mà cada matí, renyant-lo en broma per aquell regal ximple.
Ell va morir un dimarts d'octubre.
Aquella nit, desfeta, es va asseure a mirar el rellotge per recordar-lo. I va comptar. Un minut al dia, quaranta anys. Va sumar els minuts, les hores, els dies robats a la puntualitat.
Exactament el temps que els metges li havien donat a ell en néixer, amb aquell cor que no havia d'haver durat ni la infantesa.
El rellotge no s'endarreria. Comptava enrere el temps que li havien deixat. I aquella nit, per primera vegada en quaranta anys, marcava l'hora justa.