La trucada de les 3:14

Cada matinada, a les 3:14, sonava el telèfon.

Ella no contestava. Sabia que era la seva mare, morta feia exactament un any, i no suportava imaginar aquella veu sortint d'enlloc. Durant mesos va deixar que el timbre s'esgotés sol a les fosques.

Però aquella nit, vençuda per l'insomni i la culpa, va despenjar.

—Mama? —va xiuxiuejar.

A l'altra banda, una respiració. Després, una veu tremolosa, jove, la seva de nena:

—Mama? Ets tu? Fa un any que et truco cada nit.

Va penjar de cop. Va mirar el rellotge: 3:14. I llavors va entendre de quin costat de la línia era.