La ñ va néixer per estalviar pergamí

A l'edat mitjana, el pergamí era car i copiar llibres, lentíssim. Els monjos copistes inventaven abreviatures per a tot, i una consistia a escriure una lletra doble posant una ratlleta damunt d'una de sola: «anno» va passar a escriure's «año». Aquella ratlleta, la titlla, és el barret de la ñ.

El so era nou —el llatí clàssic no el tenia— i cada llengua romànica el va resoldre a la seva manera: el portuguès va triar «nh», el francès i l'italià «gn», i el català, «ny», la solució que llueix «Catalunya». El castellà es va quedar amb la drecera dels copistes, i Alfons X el Savi la va fixar a l'escriptura de la seva cancelleria.

És a dir: la lletra més identitària del castellà va néixer com un truc per comprimir text. Un algorisme de compressió del segle XIII que encara s'executa cada cop que algú escriu «España».