Amb el bitllet sencer compres menys que amb els diners solts

Vuitanta-nou universitaris van omplir un qüestionari en dues universitats dels Estats Units i van cobrar un dòlar per fer-ho. A quaranta-tres els van pagar amb quatre monedes de vint-i-cinc centaus; a quaranta-sis, amb un bitllet d'un dòlar. Després, a tots, els van posar al davant els dolços de la cafeteria del campus: un paquet de xiclets que costava just aquell dòlar, i al costat altres de més barats i de més cars.

Dels qui portaven les quatre monedes en va comprar el seixanta-tres per cent. Dels qui portaven el bitllet, el vint-i-sis.

El mateix dòlar i el mateix taulell: dues vegades i mitja més de compres al grup que el portava solt.

Això és el que et passa el dilluns, quan trenques un bitllet de cinquanta per pagar la compra i el dijous no et queda res i no saps dir en què se n'ha anat. El format decideix: la mateixa quantitat, en una sola peça gran, es gasta menys que repartida en trossos petits.

Ho van mesurar Priya Raghubir, de la Universitat de Nova York, i Joydeep Srivastava, llavors a la Universitat de Maryland, i ho van publicar el desembre de 2009 al Journal of Consumer Research, que és la revista acadèmica on es publica la recerca sobre decisions de compra. El treball es diu, literalment, «l'efecte de la denominació»: denominació és el valor que porta imprès cada bitllet o cada moneda.

Ho van repetir fora del campus, que és on aquestes coses solen ensorrar-se. En una benzinera van abordar setanta-cinc clients i els van pagar cinc dòlars per contestar una enquesta: a uns amb cinc bitllets d'un, a d'altres amb cinc monedes d'un dòlar i a d'altres amb un sol bitllet de cinc. Els qui van rebre els cinc bitllets petits van ser els qui més van comprar a la botiga: el vint-i-quatre per cent. Els del bitllet de cinc, el setze. Els de les monedes, el dotze.

I ho van repetir a la Xina, amb cent cinquanta dones d'entre vint-i-cinc i quaranta-cinc anys. No va ser al carrer: una agència les recluta i les passa d'una en una a una sala, i allà els donen un sobre amb cent iuans en un sol bitllet o repartits en cinc. Les qui van rebre el bitllet únic van acabar menys satisfetes amb les coses de casa que hi van comprar.

Aquí hi ha un detall que espatlla la versió fàcil de la història, i és el que fa fiable la resta. Si la regla fos «com més petit el tros, més es gasta», els qui portaven cinc monedes d'un dòlar haurien d'haver comprat més que ningú, i van ser els qui menys van comprar dels tres grups. La moneda d'un dòlar gairebé no circula als Estats Units: hi ha gent que no n'ha tingut mai cap a la mà. Una peça rara no es tracta com a canvi; es guarda. El que decideix és quant costa separar-se del tros que portes a sobre.

La mecànica, dita sense argot: un bitllet gran és una peça sencera, i trencar una peça sencera costa alguna cosa. Els diners solts ja estan trencats. Els autors ho resumeixen així: la peça gran se sent com un objecte que es té, i el solt com una quantitat que es fa servir. Per això el bitllet sencer es defensa i la moneda no, encara que valguin el mateix i siguin a la mateixa butxaca. Hi ha àvies que fa mig segle que diuen «no em trenquis el de cinquanta» sense haver llegit ningú.

Convé dir fins on arriba això, perquè en aquest terreny han caigut molts resultats cèlebres quan algú els ha repetit. Ningú no ha demostrat que un bitllet gran t'arregli el mes, i ningú no ha comparat mai un bitllet de cinquanta euros amb cinc de deu: el que es va comparar va ser un dòlar sencer contra quatre monedes, cinc dòlars contra cinc bitllets d'un i cent iuans contra cinc bitllets. I compte amb despatxar aquestes quantitats per petites. Un dòlar i cinc dòlars ho són; cent iuans, no. Dos terços d'aquelles cent cinquanta dones guanyaven entre tres-cents i sis-cents iuans al mes, i gairebé una de cada cinc menys de tres-cents: cent iuans eren com a mínim la sisena part del seu sou, i per a moltes més d'un terç. L'efecte va aguantar igual. D'allà a la teva cartera hi viatja la direcció de l'efecte, i res més.

Amb targeta no hi ha peça per trencar, i això l'experiment no ho va mesurar.

Així que demà, quan treguis diners, demana'ls en el bitllet més gran que et doni la màquina —en euros això és el de cinquanta— i no el canviïs fins que no hi hagi més remei.