Onze noms sense metge a vint-i-dos quilòmetres

Abans: a Valdecierzo algú signa receptes amb la lletra del doctor Sagasti, mort fa dos anys. Els onze pacients viuen sols.

Nou dies per a la inspecció. L’Águeda Mendioroz, apotecària de Valdecierzo, va obrir diumenge a les deu perquè li tocava guàrdia, i a un quart d’onze ja tenia damunt del taulell l’única cosa que no havia mirat mai junta: la carpeta blava amb les trenta-una receptes i el llibre de repartiment de pastillers, una llibreta de tapes de cartró que ella i en Simón Goñi el forner van començar fa tres anys, quan van muntar allò de pujar les capses amb el pa: quina casa rep quina capsa i quin dia.

Els diumenges a Valdecierzo la farmàcia obre per si de cas. Hi entra poca gent, i gairebé sempre a preguntar per algú.

La primera va ser Celedonio Baraibar. Vuitanta-un, esquilador durant quaranta anys a les colles que baixaven a les Bardenes, vidu, viu sol a la casa de sota el frontó. Va entrar amb la gorra a la mà, com si el taulell fos un despatx.

—Vinc pel meu —va dir.

El seu és l’anticoagulant. L’Águeda el té a la lleixa de dalt, en una capsa amb el seu nom escrit amb retolador perquè en Celedonio no llegeix bé les lletres petites.

—Tres quarts de comprimit —va dir ella—. Des del febrer.

—Des del febrer. —En Celedonio va girar la gorra entre els dits—. Em van treure sang a l’hospital de la comarca, van mirar aquell número que miren i van manar baixar un quart. A qui ho va manar no li he vist la cara mai.

—I qui te la renova?

—Tu.

L’Águeda no va dir res. Va agafar la capsa, va marcar la data a la cantonada de la recepta amb el llapis tou de sempre i la va desar a la carpeta blava, que ja no cabia bé al segon calaix de la rebotiga.

—Celedonio, quan vas anar per última vegada al metge d’àrea?

—Al dels vint-i-dos quilòmetres. —Ho va dir amb el to amb què es diu el nom d’un lloc on no s’hi va—. La primera vegada hi vaig anar. Em van donar hora per aquella màquina que et pregunta el número de la targeta, i jo el número de la targeta el tinc a la targeta, o sigui que l’hi vaig haver de llegir a la màquina. I quan vaig arribar, l’home em va preguntar què prenia. Jo li vaig dir el que prenc. I ell m’ho va apuntar.

—I?

—I això ja ho sabia en Braulio sense preguntar-m’ho.

Se’n va anar amb la capsa i amb mitja dotzena de sobres de sèrum que ni havia demanat. L’Águeda es va quedar mirant la porta més estona de la que calia.

La segona va ser Maribel Zubiri, quaranta i pocs, auxiliar de geriatria a la residència de Tafalla, que baixa els caps de setmana a veure la seva mare. Venia a buscar un xarop i a tornar un tensiòmetre deixat.

—Tu no anaves sempre a la de la carretera? —li va preguntar l’Águeda.

—I hi vaig. Està oberta fins a les nou i aparco a la porta. —La Maribel va riure—. Perdona, Águeda, però és que aparco a la porta.

—Si és que tens raó.

—La meva mare no. La meva mare baixaria abans al riu que a la carretera.

L’Águeda va apuntar això també, encara que en aquell moment encara no sabia per què.

A les onze va obrir el correu a l’ordinador de la rebotiga, un de taula que fa soroll d’aspiradora quan porta mitja hora encès.

Marcial Beloki, tècnic de la gerència de l’àrea de salut, del departament de facturació, li havia tornat a escriure el divendres a les set i vint del vespre, unes hores després de trucar-la ell mateix per explicar-li allò de l’albarà sense material. Al certificat que l’Águeda li va enviar el dijous hi anaven les trenta-una numeracions en columna i dues línies demanant-li el detall del comunicat de destrucció dels talonaris; els onze noms els hi va passar el divendres per correu, així que els va tenir. El comunicat no hi era. Hi era una altra cosa.

«Águeda: del comunicat te’n dic alguna cosa la setmana que ve, que el té jurídic. T’adjunto mentrestant el que sí que puc treure jo: relació de pacients de Valdecierzo amb medicació crònica activa a dia d’avui, i prescriptor de l’última renovació de cadascun. Són quaranta-sis. No t’ho envio per gust: mira-t’ho tu, que a mi em surt una cosa rara i prefereixo que em diguis si hi veig malament. M.»

L’arxiu era un full de càlcul d’aquells que arriben sense format, amb les columnes atapeïdes i els cognoms en majúscules. Quaranta-sis files. L’Águeda el va imprimir, perquè hi ha coses que només es veuen en paper, i el va posar damunt del taulell al costat del llibre de repartiment.

Quaranta-sis crònics en un poble de quatre-cents veïns és el normal on la meitat de la gent passa dels setanta.

Va començar pel fàcil. A la columna del prescriptor, trenta-cinc files tenien un nom i un número de col·legiat que l’Águeda sap de memòria perquè el llegeix vint vegades al dia: el metge d’àrea, el dels vint-i-dos quilòmetres, el de les dues matinades per setmana. Trenta-cinc persones de Valdecierzo que en aquests dos anys i quatre mesos hi han passat almenys una vegada i n’han sortit amb la pauta renovada per ell.

En quedaven onze files.

Les onze tenien la casella del prescriptor amb el mateix número: 31.0448. El de Braulio Sagasti.

L’Águeda no es va sorprendre d’això; això ja ho sabia des del primer dia. El que va fer va ser tapar amb la mà la columna dels noms i llegir només la resta: data de naixement, medicació, domicili. I després va destapar.

BARAIBAR ARANGUREN, CELEDONIO. OCHANDIANO EGUÍA, BALBINA. REDÍN LARRAYA, ANSELMA.

I els vuit que faltaven.

Els mateixos onze de la carpeta blava. En el mateix ordre no, perquè el full d’en Marcial anava per cognom i la carpeta va per data, però els mateixos. Un per un.

Ho va fer un altre cop a poc a poc, amb el dit, com es quadra una caixa: llegia un cognom del full, buscava la seva recepta a la carpeta, deixava la recepta de cara avall a la dreta. Onze vegades. Al final tenia onze receptes de cara avall, cap fila sense parella i cap nom sense fila.

Després va obrir el llibre de repartiment per la lletra de cadascun. Les onze cases hi eren, amb les notes que ella mateixa va posant al marge per al que puja: la de la Balbina amb una creu perquè el timbre no va, la d’en Celedonio amb l’hora a què convé trucar abans de pujar. A la de la Balbina hi ha a més una anotació de juny: la digoxina va passar d’envasos de trenta comprimits a envasos de vint-i-vuit, dos dies menys al mes, així que cada quatre mesos cal avançar-li una capsa perquè no es quedi sense res un cap de setmana. D’això no hi ha ni una línia als fulls de la gerència de l’àrea.

Va despenjar el telèfon de la farmàcia, que és fix i està cargolat a la paret des d’abans que ella nasqués, i va trucar a l’Anselma Redín. L’Anselma, vuitanta-dos, mestra de l’escola de Valdecierzo fins que la van tancar, insulina des de fa nou anys, viu sola des que es van endur el seu germà a la residència de Tafalla. És de les que contesten al segon to.

—Anselma, sóc l’Águeda. Una pregunta ximple.

—Les teves no ho són mai.

—Tu has anat alguna vegada al centre de salut de l’àrea? Al dels vint-i-dos quilòmetres.

Hi va haver una pausa curta, de les d’ordenar una resposta que ja s’ha donat altres vegades.

—Filla, jo no condueixo. No vaig aprendre mai. El meu germà portava el cotxe i el meu germà és a Tafalla.

—I no hi ha qui et pugi?

—És clar que sí. I baixen a les vuit i tornen a les tres, i jo em punxo a la una. —Ho va dir sense cap queixa, com qui explica un horari de trens—. Un dia ho vaig fer. Em vaig endur l’entrepà i la ploma a la bossa i vaig estar tot el matí amb la bossa als genolls. I el senyor que em va atendre em va preguntar tres vegades com s’escrivia Redín.

—Amb accent a la i.

—Això li vaig dir jo. I me’l va escriure sense accent. —L’Anselma no ho va explicar com una queixa; ho va explicar com qui ensenya una cicatriu vella—. Mira, jo he tingut a classe quatre-cents nens d’aquesta comarca i me’n sé tots els cognoms. Aquell senyor feia la seva feina. Però no em coneixia, i per a la insulina això importa, perquè la insulina no és una pastilla: és una nevera, un horari i una mà que ja no és la d’abans.

L’Águeda va apuntar dues paraules al marge del full imprès: *no hi va anar ningú*.

—Anselma, una última. Qui et porta la recepta de la insulina?

—Doncs me la porten. —Dos segons sense res, els únics de tota la trucada—. Águeda, filla, tinc el dinar al foc.

I va penjar, que és una manera de contestar.

La Rosalía Sagasti, la infermera jubilada del consultori, havia dit dissabte al portal que dilluns baixava ella la recepta de la Balbina. Demà és dilluns. L’Águeda va mirar el rellotge de la paret del taulell, que avança quatre minuts des que ella té memòria.

Onze persones, totes al llibre de repartiment, totes amb l’última pauta renovada per un metge que porta dos anys i quatre mesos al cementiri de Valdecierzo, arran de la tàpia de ponent.

Les altres trenta-cinc no. L’Águeda les va anar llegint i els va anar posant cara, que per això porta vint anys darrere del mateix taulell: el matrimoni del número 4, que baixa al cotxe del fill; la dona del bar, que té seixanta-dos anys i carnet; el pastor de Zabalza, que fa els vint-i-dos quilòmetres a la furgoneta del pinso i aprofita el viatge; els tres que treballen fora i passen pel centre de salut a la tornada. Gent que pot perdre un matí sencer i tornar.

Els onze comparteixen una cosa que no ve al full d’en Marcial: cap no condueix, cap no té fills al poble i a cap no hi ha qui l’esperi allà quatre hores per tornar-lo a casa.

Va tornar a llegir la línia d’en Marcial: *a mi em surt una cosa rara*. Li va escriure a tres quarts de dotze, des de l’ordinador que feia soroll d’aspiradora.

«Marcial: no hi veus malament. Els onze que no tenen renovació del metge d’àrea són exactament els onze noms que et vaig passar divendres per correu. Una pregunta més, i perdona que sigui diumenge: pots mirar si cap altra farmàcia de la comarca ha facturat cap recepta amb el col·legiat 31.0448? Aquí me n’han arribat trenta-una. Necessito saber si sóc l’única. Águeda.»

Va contestar al cap de deu minuts. En Marcial Beloki tampoc no descansa els diumenges, encara que ho digui.

«Cap. Zero. He mirat dos anys enrere a les nou farmàcies de l’àrea. Només la teva.»

L’Águeda ho va llegir tres vegades. Nou farmàcies a l’àrea, dos anys de facturació, i les trenta-una receptes del doctor Sagasti havien entrat totes per la mateixa porta: la porta que el seu pare va pintar de verd el 1996 i que ella obre a tres quarts de nou.

Perquè hi ha una farmàcia a la carretera, a nou quilòmetres, que obre fins a les nou del vespre, té aparcament i no coneix ningú de Valdecierzo. El seu pare hi perdia clients cada estiu i s’enfadava en veu baixa. L’Águeda va donar per fet que qualsevol de les nou farmàcies de l’àrea les hauria despatxat sense mirar-s’hi dues vegades.

Els onze no es mouen de casa: això acaba de quedar clar. Però les receptes sí que es mouen, i trenta-una vegades han acabat al mateix taulell. El d’ella.

Va escriure la pregunta a l’última pàgina de la llibreta quadriculada, sota les altres, amb el mateix llapis tou de les cantonades: *per què totes aquí?*

I a sota, més petit, el que li rondava des que la Maribel Zubiri li va dir allò de l’aparcament: *els malalts no trien farmàcia: no surten de casa. Tria qui les escriu. I qui les escriu podria repartir-les per tota la comarca i no ho ha fet ni una vegada.*

Sota les dues preguntes quedava lloc per a una tercera, i aquella no la va escriure. El dia 26, la Petra Aldunate, la inspectora de farmàcia de l’àrea, s’asseurà al tamboret de les visites i li preguntarà per què ha dispensat trenta-una receptes signades per un col·legiat que consta mort. La resposta honesta ocupa tres línies i cap de les tres no la salva: que les hi portaven, que les pautes eren les bones i que, si no les despatxava, en Celedonio es quedava sense anticoagulant.

A dos quarts de dues va abaixar la persiana. Abans d’anar-se’n va fer el que fa cada dia des del 12: va ratllar el 17 al calendari de la paret, un d’aquells de laboratori amb una foto d’un camp de lavanda, i va comptar els quadres que quedaven fins al 26. Vuit.

I damunt del taulell, encara, els dos fulls posats l’un al costat de l’altre.

Onze noms a la carpeta blava. Onze noms a la llista de l’àrea amb el col·legiat d’un mort a la casella del prescriptor. Els mateixos onze, sense que en sobri ni en falti cap: les onze persones de Valdecierzo que es van quedar sense metge quan va tancar el consultori i que ningú no va anar a buscar.