Deu minuts de retard deixen nou vots sense comptar

Abans: a Cebrones la urna va quedar empatada a 87. Nou sobres van arribar deu minuts tard, amb el cuny de Val de Sanz i data del 27. Queden 99 fitxes i l'expedient entra el dia 3 al jutjat.

A les set i deu del matí del 2 de desembre, la Lorena Prieto Bada, secretària interventora de l'ajuntament de Cebrones, va posar damunt de la taula de l'escola les 99 fitxes que li quedaven. Eren les fàcils. Les havia deixades per al final a propòsit: veïns de tota la vida, amb el full del padró net i la casella del correu sense marcar, de les que es tanquen en quatre minuts. L'ajuntament ocupa la planta baixa; a dalt ja no hi ha aula.

I sota les 99, a part, en una funda de plàstic, la fitxa que feia tres dies que no tocava.

Des del dia 29 sabia que un dels nou noms de Val de Sanz era el del seu pare. El va llegir ella mateixa en veu alta davant d'en Casiano: era el sisè dels nou noms, i va continuar llegint els altres tres sense canviar la veu. No ho va dir a ningú. En tres dies no ho va dir a ningú, i això també ho haurà d'escriure avui.

En Casiano Nuez, mestre jubilat i president de la mesa electoral, va arribar a les nou amb el padró imprès i el quadern de hule sota el braç.

—Les catorze ja estan —va dir—. I no hi ha cap frau.

Va posar les dues llistes l'una al costat de l'altra. Al cens electoral hi ha 212 noms; al padró, 198. Els catorze de diferència eren persones donades de baixa al padró de Cebrones els últims sis anys, unes per trasllat i quatre per defunció, les baixes de les quals no havien arribat a temps a l'Institut Nacional d'Estadística, que és qui arma el cens. El cens les arrossegava. El padró ja no.

Vuit dels nou sobres de Val de Sanz eren d'aquells catorze.

—I el novè és al padró —va dir en Casiano, que ja ho havia vist el dilluns i havia esperat tres dies que ho digués ella—. El novè és dels cent noranta-vuit. El novè és a tot.

Amador Prieto Lobato, 87 anys, nascut a Cebrones, empadronat al carrer de la Font número 3. Viu des de fa dos anys a la residència de Val de Sanz, que és un domicili d'estada i no canvia el padró si l'interessat no ho demana. No ho va demanar. És on sempre.

A dos quarts d'onze es va resoldre per telèfon el que feia tres dies que no tenia explicació. La Jacinta Bel, cap de l'oficina de Correus de la capital de comarca, va trucar per dir-li que havia trobat el cuny.

—Val de Sanz no era a la meva llista perquè la meva llista és d'aquesta comarca —va dir—. El punt d'atenció de la residència penja del sector postal de la comarca del costat, que és per on puja la carretera. El van obrir fa tres anys per a la residència i per a les quatre cases que queden. Dos matins per setmana, dimarts i dissabte.

—I el 27 era dissabte?

—El 27 era dissabte.

La Felisa Cuende, auxiliar de la residència de gent gran de Val de Sanz, va entrar a les onze sense avisar, amb l'abric encara posat i un full escrit a mà per les dues cares. Havia agafat l'autobús de les set i quart.

—Les nou sol·licituds les vaig omplir jo —va dir abans de seure—. El dia catorze, en una tarda, i les vaig tirar a la bústia de la residència. Si cal signar que ho vaig fer jo, ho signo ara.

La Lorena li va explicar dues vegades la diferència, perquè la Felisa estava convençuda d'haver fet alguna cosa malament. La sol·licitud és un paper que es demana, s'omple, es lliura i es queda a la Delegació provincial del cens. El sobre de vot és una altra cosa: va certificat, es lliura en un mostrador i el mostrador li posa el seu datador i una etiqueta amb número. Omplir la sol·licitud de nou persones que t'ho demanen no és delicte. Signar el sobre per elles, sí.

—I vostè en va signar cap?

—Cap. Els van portar ells al mostrador el dissabte, en cadira els que hi van en cadira. Jo en vaig empènyer dues.

Va signar la declaració a les onze i vint, amb la lletra gran de qui escriu poc, i es va quedar a esperar l'autobús de tornada al passadís de l'escola perquè fora feia tres graus.

A les dotze va entrar per correu electrònic l'informe de capacitat de la residència, signat per la seva directora. Dels nou electors de Val de Sanz, sis necessiten suport per signar un document. Tres no: tres signen sols i llegeixen el diari. L'informe no deia qui. Deia quants.

En Lisardo Vara, carter rural de la zona, va aparèixer a la una amb la gorra a la mà i no va esperar que li preguntessin.

—La saca del dia 27 va dormir amb mi a Val de Sanz —va dir—. El mostrador va tancar al migdia i la carretera estava tallada per l'obra del rierol. Vaig dormir a casa de la meva germana amb la saca al costat, vaig baixar diumenge al matí fent la volta per Quintana, vaig fer el repartiment i la vaig lliurar a les vuit i deu del vespre.

—La va obrir vostè?

—La saca va precintada, Lorena. El que vaig fer va ser dormir amb ella a un metre, i això tampoc no es fa, però no la vaig obrir.

La Lorena ho va anotar amb l'hora. Al costat hi tenia, de la seva pròpia lletra del dia de la votació, l'altra anotació: entrada de la primera saca a les dinou cinquanta-cinc, nou sobres certificats, conformes amb la llista de la mesa. No hi ha segell de goma enlloc. Hi ha la seva lletra a l'acta i l'hora que va cantar en Casiano en veu alta davant de dos vocals.

En Teodoro Sanz, propietari de la gravera del riu i un dels dos candidats empatats a 87, va arribar a les dues i va demanar parlar a soles. La Lorena li va dir que no, que l'expedient entrava al jutjat l'endemà i que ho digués davant d'en Casiano i de l'Herminia.

L'Herminia Olmedo, veterinària de la comarca i l'altra candidata, feia mitja hora que era al passadís amb la Felisa.

En Teodoro va trigar a arrencar.

—Retiro l'escrit del dia 30.

En aquell escrit demanava que els nou s'obrissin i es comptessin. La Lorena no havia entès per què: amb l'empat a 87 intacte, l'elecció es decideix per sorteig, i un sorteig és una moneda a l'aire. La raó, dita a l'escola a un quart de tres del 2 de desembre, era que donava per fet que la residència havia votat per ell i preferia guanyar per nou que jugar-se la vara a cara o creu.

—I el retiro —va dir— perquè el sobre de la meva mare el vaig escriure jo.

La Benilde Sanz Pombo, 91 anys, és una dels nou i una de les sis que necessiten suport per signar. En Teodoro va pujar el dia 20, li va posar el sobre al davant, li va llegir les dues paperetes en veu alta, va ficar la que la seva mare li va dir i va escriure ell l'adreça i el remitent perquè la seva mare no subjecta el bolígraf.

—La papereta la va triar ella?

—La va triar ella. Ho puc jurar i no ho puc provar. Per això retiro l'escrit.

L'Herminia Olmedo va esperar que en Teodoro sortís i es va acostar a la taula. Va mirar els nou sobres sense tocar-los.

—Jo no sé què hi ha a dins i tu tampoc —va dir—. Potser em donen la vara i potser me la treuen. El que sé és que sis d'aquests nou no poden signar sols. Posa-ho a l'acta: la candidata Olmedo no demana que s'obrin.

A les set i vint del vespre quedava una fitxa. La Lorena havia tancat les noranta-nou fàcils en dotze hores, de quatre en quatre minuts, sense menjar més que un entrepà de peu.

Va verificar la 212 com les altres dues-centes onze, amb el padró a l'esquerra i el cens a la dreta, i va trigar el mateix que en qualsevol, perquè no hi havia res a discutir. Sol·licitud dins del termini. Sobre certificat amb datador de Val de Sanz del dia 27 i etiqueta amb número. Signatura pròpia: l'Amador és un dels tres que signen sols i llegeixen el diari.

Dels nou, el del seu pare és l'únic impecable.

Va trucar al jutjat de primera instància de la capital a dos quarts de vuit i va demanar parlar amb la Nieves Arbeloa. Li va exposar el parentiu i li va demanar per escrit que l'apartessin de signar.

—Des de quan ho sap vostè? —va preguntar la jutgessa.

—Des del dia 29. L'hi vaig llegir jo en veu alta.

—Això són tres dies, i això va a l'acta tal com m'ho acaba de dir. Hi ha un altre secretari habilitat a cent quilòmetres i a tretze hores que això entri al meu jutjat?

—No.

—Llavors vostè signa. Amb nota al marge: el parentiu, la data en què ho va saber, i el que decideix. Jo decideixo després. Té fins a les vuit.

La Lorena va penjar i es va quedar dreta davant dels divuit sobres, els nou de les set cinquanta-cinc i els nou de les vuit i deu.

Podia comptar els nou. Tenia arguments contra vuit d'ells i no li feia falta cap per al novè. Podia també separar aquell u i comptar-lo sol, i ningú de Cebrones no li hauria dit res, perquè al poble tothom sap que l'Amador vota des del 1977 i que no se n'ha saltada cap.

El que va fer va ser escriure a l'acta que els nou sobres de la segona saca van entrar a les vint hores i deu minuts, deu minuts després del tancament de la mesa, i que per aquesta raó, i per cap altra, no s'incorporen a l'escrutini. No va posar els noms. No va obrir ni un sobre. Els nou s'anoten per l'hora d'arribada i no pel nom de qui els va signar, perquè l'hora és igual per als nou i els noms no.

A sota hi va escriure la conseqüència, que és la que llegirà la jutgessa: l'escrutini queda en vuitanta-set a vuitanta-set, i la vara de Cebrones es decideix per sorteig en la data que assenyali el jutjat.

A la nota al marge hi va posar tres línies: que la fitxa 212 correspon al seu pare, que ho sap des del 29 de novembre i que no ho va dir, i que deixa aquell vot fora pels mateixos deu minuts pels quals deixa fora els altres vuit.

Va signar a les vuit i deu del vespre, deu minuts després del termini que li havia donat la jutgessa, i ho va anotar també sota la seva signatura amb la data i l'hora exactes, perquè qui ho llegís tingués al davant les dues coses alhora: els deu minuts que a ella no li van costar res i els deu minuts que van costar el vot a nou persones.

Va posar l'hora a l'acta amb lletra gran, 20:10, i va pujar a Val de Sanz a explicar-li al seu pare, en veu alta i paraula per paraula, què havia votat el poble.