Margen
La copisteria del carrer Mèlic cobra tres cèntims per còpia i no fa preguntes. Va ser la veïna qui em va avisar: «Fixa-t'hi bé: les còpies surten millor que l'original».
Hi vaig dur el contracte del pis. A la còpia, la clàusula de l'ascensor ja no hi era. Hi vaig dur el mapa del poble del meu pare: la còpia tenia un carrer de més, curt i sense nom, que moria al riu.
El dependent no s'immuta. Canvia el tòner, cobra i assenyala el cartell: LA CASA NO ES FA RESPONSABLE DE LES DIFERÈNCIES.
Ahir hi vaig dur l'última foto on sortim tots quatre. La vaig posar de cap per avall, vaig prémer el botó verd i vaig mirar cap al carrer, com qui no vol influir.
La còpia va trigar més del compte. Va sortir tèbia, fent encara olor de llum. Som els quatre, la mateixa cuina, el mateix pastís. Només que aquí tots mirem a càmera, i a la finestra del fons comença a fer-se fosc.
L'original el vaig desar a la bossa. La còpia, al marc del passadís. Ningú no ha notat res; només la mare diu que aquella tarda, per fi, la recorda així.