MargenQuan érem xicots i vivíem lluny l'un de l'altre, quedàvem a les onze sota el mateix fanal, el del quiosc tancat. Era el punt mig entre casa seva i casa meva: tots dos caminàvem vint minuts per robar-li'n altres vint a la nit.
Després ens vam casar, vam viure sota el mateix sostre, i el fanal va deixar de tenir sentit. Un no queda amb qui dorm al seu costat.
Va morir a la tardor, després de tota una vida dormint al meu costat. I ara, algunes nits en què el llit es fa enorme, m'abrigo i surto, i camino els vint minuts de sempre fins al quiosc tancat.
Em quedo sota el fanal, a les onze, com quan teníem vint anys i tot el camí per endavant. No ve ningú, és clar. Però el llum continua encès, i per una estona torno a ser la que espera, que és la que encara ho té tot.