Durant 40 anys l’esglaó perdut va ser un orangutan

Durant quaranta anys, el fòssil humà més famós d'Anglaterra va ser mitja mandíbula d'orangutan amb les dents llimades a mà. Es deia l'home de Piltdown i s'exhibia en còpia de guix al Museu Britànic.

El va presentar Charles Dawson, advocat de Sussex i buscador de fòssils per afició, a la Societat Geològica de Londres el 18 de desembre de 1912. Va dir que uns peons li havien donat uns trossos de crani trets d'una graveta de Barkham Manor, a prop del poble de Piltdown, i que després ell mateix hi havia trobat la mandíbula. Arthur Smith Woodward, cap de geologia del museu, va muntar la peça, va reconstruir la cara i li va posar nom científic: Eoanthropus dawsoni, l'home de l'alba de Dawson.

La troballa encaixava massa bé. La teoria anglesa de moda sostenia que en l'evolució humana el cervell havia crescut primer i la cara havia seguit després, i Piltdown portava exactament això: volta cranial gran i d'aspecte modern, mandíbula de simi. I portava, a més, una cosa que el 1912 no era cap detall menor: per fi Anglaterra tenia un avantpassat propi, davant dels neandertals d'Alemanya i de França.

Els dubtes van començar de seguida. El 1915, el zoòleg nord-americà Gerrit Smith Miller va escriure que aquella mandíbula era d'un simi fòssil, probablement un ximpanzé, i que l'estaven ajuntant amb un crani que no li corresponia. No va servir de res: l'exemplar estava guardat sota clau i els investigadors treballaven amb còpies de guix, en què no es veuen ni el desgast real de les dents ni el color de l'os.

La primera escletxa tècnica va arribar el 1949. Kenneth Oakley va aplicar a l'exemplar la prova del fluor, que mesura quant fluor ha absorbit un os de l'aigua del subsol i creix amb els anys d'enterrament. El resultat, publicat el març del 1950, no denunciava cap frau: deia que les restes eren recents, d'uns cinquanta mil anys. N'hi havia prou per tombar l'esglaó perdut i no per descobrir la falsificació, i per això l'exemplar va aguantar quatre anys més.

El 21 de novembre de 1953, Joseph Weiner, Oakley i Wilfrid Le Gros Clark van publicar el desmuntatge complet. Les proves noves mesuraven també el nitrogen de l'os i van mostrar que crani i mandíbula no podien portar enterrats el mateix temps. El crani era humà i medieval. La mandíbula era d'orangutan i tenia uns quants segles. Els molars havien estat llimats amb una eina per aplanar la superfície de masticació a la manera humana, i les peces s'havien tenyit amb dicromat de potassi i sals de ferro per donar-los el color fosc de l'os vell. El ullal que Pierre Teilhard de Chardin havia trobat al jaciment el 1913 estava pintat.

El febrer del 1925, l'anatomista Raymond Dart va descriure a Nature el crani d'un nen de Taung que li havia arribat a les mans l'any anterior, amb cervell petit i dents ja humanes: just el contrari de Piltdown, i aquesta vegada de debò. La comunitat científica britànica el va tractar durant dues dècades com un simi sense interès, perquè contradeia el fòssil de Sussex.

El 2016, un equip dirigit per Isabelle De Groote va perforar els exemplars i hi va trobar a dins material d'obturació dental i grava del mateix jaciment, i va comprovar que totes les peces de mandíbula procedien d'un únic orangutan, probablement de Borneo. La conclusió apuntava a una sola mà treballant amb un sol animal.

Dawson va morir el 1916. Al jaciment de Piltdown no hi va tornar a aparèixer res.