MargenLa pedra no tria ser rodona: l'hi ensenya el riu a força d'anys sense escoltar-la.
Al principi tenia arestes, una manera seva de tallar l'aigua, una opinió ferma sobre com havia de passar el corrent.
El riu no va discutir. Només va seguir passant, tossut, mans, interminable, amb aquella obstinació del que no té pressa perquè té temps.
Un segle després la pedra és suau. Cap en una mà. Ha perdut totes les cantonades i amb elles la manera exacta de ferir-se contra el món.
Diuen que això és la saviesa. Jo no sé si és això o només cansament amb bona premsa.
Però la trec del llit del riu, me la guardo tèbia a la butxaca, i penso en tot el que vaig haver de perdre per començar, per fi, a cabre en algun lloc.