Es va tatuar un 99 i va perdre la donació número 100

—Bon dia. Fidel Arteaga, vinc a per la cent.

—Bon dia, Fidel. Soc la Celsa, la infermera de la unitat. Seu aquí i dona'm el braç.

—L'esquerre, que el dret el tinc ruc des que em vaig jubilar de l'ambulància. Trenta-un anys conduint i el que se'm va quedar malament va ser l'espatlla de tancar la porta.

—Dona'm l'esquerre, doncs, i arromanga't bé la màniga.

—...

—Fidel. Què és això?

—Un noranta-nou.

—Ja veig que és un noranta-nou. Et pregunto des de quan.

—Des de dijous.

—Des de dijous.

—Me'l vaig fer per celebrar la noranta-nou. Aquí, a l'avantbraç, on es veu. Ho vaig pensar a la sala de donació mentre em prenia el suc. Dic: quan arribi a cent em poso el zero i queda rodó.

—Fidel, tu saps quant temps s'ha d'esperar per donar després d'un tatuatge?

—No.

—Quatre mesos.

—...

—Quatre mesos, Fidel. Ho diu la normativa, i ho diu per a tothom: tatuatge, pírcing, acupuntura. Quatre mesos des de l'agulla.

—Però si el lloc estava net. Amb guants, amb la tinta precintada, el noi em va ensenyar l'autoclau, l'olla que esterilitza les agulles, i tot.

—Tant me fa que el noi tingués un quiròfan. No és pel lloc, és pel termini. Hi ha coses que tarden a donar la cara en una anàlisi i per això s'espera. Tu has portat una ambulància trenta-un anys, no em discutiràs un període de finestra.

—No t'ho discuteixo.

—Doncs això.

—Però llavors...

—Llavors tornes al febrer.

—Celsa, és que la cent la tenia pensada per avui. Vinc amb la meva filla, que venia a fer-se donant i a veure'm la cent.

—És fora?

—A la cua, amb el carnet a la mà.

—Mira, això sí que t'ho arreglo. A la teva filla la faig passar ara i la primera donació de la família avui és la seva. I a tu et poso el segell d'ajornat i t'apunto per al 16 de febrer, que és dimarts, amb cita i sense cua.

—D'acord. Escolta, Celsa.

—Digues.

—I si me'l trec?

—Pitjor. El termini compta des de l'agulla de dijous i no s'esborra traient-te res.

—...

—I no se t'acudeixi, Fidel.

—Que no. Una cosa més.

—Digues.

—El zero me'l poso al febrer, quan ja la tingui.

—El zero te'l poso jo avui, amb retolador, damunt del noranta-nou. I se'n va amb aigua i sabó.