La fruitera

Diumenge vam comprar sis pomes contundents, verdes com una promesa d'ordre.

Dilluns eren natura morta. Dimecres, costum. Divendres ja ningú no les mirava: la casa passava de llarg, camí de coses urgents.

Avui fan olor. Una dolçor insistent que puja per l'escala de l'aire i entra sense trucar a les habitacions.

La fruitera és l'únic rellotge honest de la casa: no dona l'hora, dona el temps que li vas donar.

Em menjo la més tova dreta, vora la finestra. Té gust de setmana perduda i de sucre que no va saber esperar.