Mario es diu així pel propietari del magatzem de Nintendo

—I per què es diu Mario? —em va amollar un noi d'un institut de Pola de Siero, davant d'una vitrina de monedes romanes que no hi tenia res a veure.

Això m'ho pregunten sempre al museu, i mai per les monedes. Em vaig quedar amb el dubte entre aquell grup i el següent, i vaig acabar buscant-ho amb el mòbil repenjat al vidre de la vitrina.

Mario es diu Mario per un senyor de Tukwila, al sud de Seattle, que construïa i llogava naus i a qui els videojocs li eren ben igual: Mario Segale.

A principis dels 80 Nintendo volia vendre màquines als Estats Units i necessitava on posar-les. Segale els va llogar un magatzem de 60.000 peus quadrats, uns 5.600 metres: el pati sencer del meu institut amb el pavelló al costat. Allà van muntar la central americana. El personatge encara no es deia Mario. Es deia Jumpman, «el que salta», i en aquell joc era fuster, no lampista. Això de la clau anglesa i les canonades va venir després.

L'escena que explica tothom és a «Game Over», el llibre que David Sheff va publicar el 1993: els de Nintendo donant voltes al nom, algú que truca a la porta, i era el propietari, que venia a buscar el lloguer que feia mesos que no pagaven. Just quan va marxar, escriu Sheff, ja tenien el nom.

Sheff no hi era. Don James sí, que portava el magatzem, i el 2012 va explicar una altra versió en un podcast: que li van posar Mario de broma entre en Minoru Arakawa i ell, i que la broma funcionava precisament perquè Segale era tan seu que no el coneixia cap dels que treballaven a la nau. Cap de les dues versions es pot provar, i jo em quedo amb la del cap de magatzem, perquè batejar un personatge amb el nom d'algú a qui no has vist mai és molt més estrany i molt més d'oficina.

El gruix sí que està confirmat i es pot veure. El 2015, pels 30 anys del personatge, Nintendo UK va penjar al seu canal un vídeo que es diu «Mario Myths with Mr. Miyamoto» per promocionar el Super Mario Maker. Li van engegant mites i ell diu si són veritat o mentida. Quan li pregunten si Mario és el propietari de la nau, Shigeru Miyamoto diu que sí amb el cap. No diu ni una paraula. Assenteix.

Segale no en va treure res i tampoc ho buscava. El 1993 un periodista de The Seattle Times li ho va preguntar i va contestar que es podia dir que encara esperava els seus xecs de drets d'autor. Després va continuar amb les seves naus a Tukwila. Quan va morir, el 27 d'octubre de 2018, amb 84 anys, l'obituari deia que sempre havia esquivat la fama i que volia que el recordessin pel que va fer a la vida.

Entre la frase dels xecs i el dia que Miyamoto va assentir van passar 22 anys, i tres més fins a l'enterrament. Xecs, cap.