En Simón veu la dona de la bústia els dilluns a trenc d'alba

Abans: dimarts l'Àgueda va saber que setze dels sobres amb receptes de Sagasti havien arribat a mà a la bústia de la seva persiana, i tretze en dilluns.

Dijous, a les cinc menys vint, faltaven cinc dies per a la inspecció i l'Àgueda Mendioroz va travessar el carrer amb sabatilles. Al davant, a l'obrador, hi havia llum. N'hi havia hagut totes les matinades dels seus vint anys darrere el taulell i ella no l'havia mirada mai amb interès.

En Simón Goñi, forner, pastava d'esquena a la porta. Tenia quaranta-set anys, les mans blanques fins al canell i una ràdio petita encesa damunt l'arca de la farina.

—Està tancat —va dir sense girar-se—. Fins a les set no hi ha pa.

—No vinc a buscar pa.

Llavors sí que es va girar. Es va eixugar una mà al davantal i li va donar a mitges, amb el dors, que és com se saluda quan un té les mans a la pasta.

—Li passa res, al teu pare?

—El meu pare està bé. Vinc per la finestra.

En Simón va mirar la finestra com si no sabés quina tenia. És una finestra alta, estreta, de les de donar aire a l'obrador, i dóna just al davant: a l'aparador de la farmàcia, a la porta verda que va pintar el pare de l'Àgueda el 1996 i a la ranura de la bústia que hi ha oberta a la persiana metàl·lica, a l'altura del pit, perquè la gent hi tiri les receptes quan està tancat.

—La finestra dóna a casa teva —va dir ell.

—Dóna a la meva bústia.

En Simón va tornar a la pasta. La va tirar damunt el marbre, la va doblegar dues vegades i la va tallar amb la rasqueta a trossos iguals sense mirar la balança.

—Jo a les cinc no miro al carrer, Àgueda. Miro el rellotge i el forn.

—Ja. I sense mirar al carrer, quantes vegades has vist algú tirant una cosa per aquesta ranura?

Ell no va contestar. Va posar els trossos a la post, els va tapar amb un drap i es va rentar les mans més a poc a poc del que calia.

L'Àgueda havia portat el llibre de repartiment. El van fer entre tots dos fa tres anys, quan ella va començar a preparar els pastillers setmanals i ell ja anava per les mateixes portes amb el pa: un full per casa, l'hora bona per trucar, una creu a la de la Balbina Ochandiano perquè el timbre no funciona. No hi ha cap paper oficial amb aquesta informació. El van muntar ells sense demanar permís a ningú i sense que constés enlloc, que és exactament el que ara l'espantava.

—Mira —va dir, i va obrir el llibre per la contraportada, on portava des de dimarts una llista a llapis—. Trenta-una receptes. Sis van arribar a les cases per correu, amb segell. Vint-i-cinc van arribar aquí. D'aquestes vint-i-cinc, nou per correu. I setze a mà, sense franqueig, per la ranura. Tretze d'aquestes setze van aparèixer un dilluns.

—Jo això no ho sé.

—Jo tampoc no ho sabia divendres. Ho sé perquè apunto la data a la cantonada de cada recepta des de fa dos anys, amb llapis, i fins dimarts allò no volia dir res.

En Simón es va eixugar les mans amb el drap i per primera vegada la va mirar de cara.

—I què vols que et digui?

—Vull que em diguis si has vist algú.

—I si et dic que no.

—Doncs me'n vaig a casa i el dilluns que ve em quedo jo darrere la persiana, que és el que hauria d'haver fet fa un mes.

El forn va fer el soroll que fa el forn quan arriba a temperatura, un espetec sec, i en Simón el va anar a obrir per no haver de contestar de seguida. Hi va ficar la pala buida, la va treure, la va tornar a ficar. L'Àgueda va esperar dreta, amb el llibre de repartiment tancat contra el pit.

—Dimarts que ve ve una inspectora —va dir ella—. Petra Aldunate. Es diu així i ve el dia vint-i-sis. Em preguntarà per què he dispensat trenta-una receptes signades per un col·legiat que consta mort des del 2024. I jo, fins avui, l'única cosa que li puc contestar és que no ho sé.

—Doncs digues-li això.

—Simón, tinc la farmàcia del meu pare.

Ell va tancar el forn. Es va quedar amb la pala a la mà.

—Vés a obrir —va dir—. Jo he de treure el pa.

A tres quarts de nou l'Àgueda va apujar la persiana. El rellotge del taulell marcava les nou menys onze, perquè s'avança quatre minuts des que ella té memòria i ningú no l'ha arreglat. Per la ranura no hi havia caigut res.

Els dijous toca repartiment, o sigui que va fer el de tots els dijous. Va treure les capsetes de set dies de mitja dotzena de cases del barri de dalt i les va anar omplint al taulell, casella per casella, en veu alta, que és l'única manera de no equivocar-se. La de la Balbina Ochandiano la va deixar a part, damunt el llibre de repartiment, perquè en Simón l'hi pugés amb el pa: la Balbina té vuitanta-quatre anys, dos trams d'escala i un timbre que no sona, i fa tres anys que aquell pastiller no baixa, puja.

Mentre comptava la digoxina —una capsa avançada cada quatre mesos des que l'envàs va passar de trenta comprimits a vint-i-vuit— va caure en una cosa que feia dos dies que tenia al davant i que no havia mirat: en Simón entra en aquelles cases. No truca al timbre, no espera, deixa el pa i el pastiller al pedrís i continua. Fa nou anys que deixa el pa en aquelles portes i tres que hi porta també el pastiller. A Valdecierzo, que té quatre-cents veïns a l'hivern, no hi ha ningú que sigui a més portals a més hores que el forner.

A les dotze i vint va trucar en Marcial Beloki, tècnic de facturació de la gerència de l'àrea, a vint-i-dos quilòmetres, i amb qui l'Àgueda es tuteja des del primer dia.

—T'envio el detall del comunicat —va dir—. El de la destrucció. M'ha costat una setmana treure'l a jurídic, o sigui que no me n'estiguis gaire agraïda.

—Digues.

—El comunicat de la ruta del divuit d'abril del 2024 va per lots i per pes. Cent quaranta-dos quilos de paper de la ruta sencera, sis parades. No hi ha llista de números de sèrie de res. Per això el certificat de destrucció de l'expedient val per a l'expedient i no val per als teus talonaris.

—Això ja ho sabíem.

—Sí. I hi ha una altra cosa, encara que no sé si és una cosa.

L'Àgueda va agafar el llapis.

—Digues.

—Que l'expedient de la teva inspecció no comença igual que els que veig jo tot l'any. Els que m'arriben porten un codi que comença per PA. El teu comença per RQ.

—I això què vol dir?

—Doncs no ho sé. Pot no voler dir res: canvien els codis cada dos per tres i a mi ningú no m'envia la taula. Ho he preguntat per escrit aquest matí. Si em contesten, t'ho dic.

—I mentrestant?

—Mentrestant tu prepara els papers que sí que tens i no t'hi capfiquis per dues lletres.

Va penjar. L'Àgueda va escriure les dues lletres a la cantonada d'un full del llibre de repartiment, RQ, i les va mirar una bona estona. Fins aquell matí havia donat per fet que la inspecció venia perquè tocava: dos anys sense trepitjar Valdecierzo, paperassa endarrerida, una llista de farmàcies rurals i un dit que baixa per la llista. Era el que s'havia explicat a si mateixa des que va arribar la carta, i era una explicació còmoda.

Sota les dues lletres, sense adonar-se'n, va escriure onze noms. Són els que se sap de memòria.

A Valdecierzo tothom sap alguna cosa; el rar és saber-ne prou per escriure a ningú. L'Àgueda va fer el compte de qui ha tocat això de prop en dos anys: ella, en Marcial, en Fermín Ozaeta l'agutzil, la Charo de l'estafeta, la Itziar Lizarraga de la cruïlla, la Maribel Zubiri —que va baixar dues receptes a la cruïlla i va veure com les hi rebutjaven— i la Rosalía. Set persones i qui signa. Va tancar el llibre de repartiment sense apuntar la llista.

A les cinc, amb el carrer buit, va treure la carpeta blava del segon calaix de la rebotiga. Dimarts havia separat els sobres per com havien arribat. Avui els va posar els uns contra els altres.

Els havia guardat tots: el seu pare li va ensenyar a no llençar mai l'embolcall de res que s'hagués de discutir després. Que el paper s'assemblés ja ho sabia des del primer sobre. El que no havia fet mai era posar-los damunt el taulell i mesurar-los.

Els va separar damunt el taulell en tres pilons.

Sis sobres eren els que havien arribat a les cases, amb segell, tots als primers vuit mesos i cap després. Eren blancs, corrents, de mida foli doblegat en tres, i no n'hi havia dos d'iguals: un tenia el revers blau, un altre venia d'una entitat bancària amb el logotip ratllat amb bolígraf.

Nou sobres eren els que havien arribat per correu. Aquests sí que eren iguals entre ells: petits, de paper aspre, amb el revers ratllat en gris.

I setze eren els de la ranura. Iguals que els nou. Paper aspre, revers ratllat en gris, la mateixa solapa engomada, la mateixa mida exacta. Els va posar l'un damunt de l'altre i van encaixar com si vinguessin de la mateixa pila.

L'Àgueda es va quedar mirant els dos pilons junts, vint-i-cinc sobres del mateix bloc, i va entendre una cosa que fins aleshores havia donat per descomptada sense cap raó: els que venien amb segell i els que apareixien per la ranura els havia comprat la mateixa persona, a la mateixa botiga, probablement el mateix dia. No eren dos camins. Era un de sol, unes vegades amb segell i altres a mà.

I si era un de sol, la pregunta s'encongia. Ja no calia esbrinar qui tirava setze sobres i qui n'enviava nou. Calia esbrinar qui va comprar un bloc de sobres barats fa dos anys i encara li'n queden.

Ho va apuntar sota les dues lletres d'en Marcial i es va quedar una estona amb els tres pilons al davant, sense tocar-los.

A les vuit menys deu, quan estava abaixant la persiana, en Simón Goñi va travessar el carrer sense treure's el davantal. Portava les mans netes, cosa que, en un forner a aquella hora, és una decisió.

—Puc passar?

L'Àgueda va apujar la persiana mig metre i ell va entrar ajupit.

Es va quedar dret al costat de l'expositor de les cremes, que és on es posa la gent que no es vol asseure.

—Hi he estat donant voltes tot el dia —va dir—. I he estat a punt de no venir.

—Ja ho sé.

—No, no ho saps. Jo el pa l'hi deixo a la porta a aquesta persona des de fa nou anys. A la porta, sense trucar, perquè no li agrada que la vegin amb bata. —Es va aturar—. I em paga el dia u de cada mes, a la mà, sense que l'hi demani. El que et diré l'hi dius tu a la inspectora i a mi no m'hi fiquis.

—No t'hi ficaré.

—Dues vegades —va dir en Simón—. Les dues en dilluns. Una a l'hivern, amb gebre als cotxes, i l'altra aquest estiu, que clareja abans i per això la vaig veure bé. Cap a un quart de set. Baixa per la vorera del teu costat, no travessa, no mira als costats. Abric llarg les dues vegades, fins i tot a l'estiu, i no porta bastó.

—Continua.

—S'atura davant de la teva persiana, es canvia la bossa de mà, treu un sobre i el fica per la ranura. L'empeny amb dos dits, perquè la xapa frega. I continua caminant fins a la cantonada del frontó, que és per on es puja al seu carrer.

L'Àgueda no es va moure.

—La segona vegada em vaig quedar mirant-la des de la finestra fins que va tombar —va dir ell—. Els dilluns no obro, però baixo igual a refrescar el llevat i a netejar el forn, o sigui que hi era. I em vaig recordar que era dilluns i que els dilluns jo no li porto pa. O sigui que no baixava a buscar res meu.

—Simón.

—El soroll el conec —va dir ell—. És el de les sabates. Al carrer no hi ha ningú a aquella hora, i aquestes sabates són de sola dura i sonen diferent de les meves i de les de tothom. Jo he sentit aquestes sabates entrar a l'obrador a buscar el pa de la consulta des que era petit i pastava el meu pare, i les vaig deixar de sentir fa tres anys, quan es va jubilar.

Va aixecar la vista.

—És la Rosalía. La Rosalía Sagasti, la infermera. I les dues vegades portava a l'altra mà el quadern gris.