El teu cop avisa a 20 metres per segon i fa mal a un

Fes-te un cop a la canyella de la cama amb la pota de la taula i espera. L'avís de la punxada puja per un cable folrat de greix a uns 20 metres per segon; el dolor sord que arriba després viatja per un altre cable despullat, a poc més d'un metre per segon. Són dos avisos diferents del mateix accident, i el segon triga a aparèixer.

Thomas Lewis i Edward Pochin, dos metges de l'University College Hospital de Londres, ho van publicar el 1937 a Clinical Science, una revista de fisiologia clínica, i ho van anomenar resposta doble: un sol estímul, dos dolors. Punxaven la pell de voluntaris una sola vegada i els voluntaris declaraven dues sensacions separades, una darrere l'altra. El que va convertir allò en fisiologia i no en impressió personal va ser el cronòmetre: el buit entre els dos dolors creixia amb la distància al cervell. Si el segon dolor fos cosa del record, mesuraria el mateix a la mà que al peu. No ho fa.

La diferència és al folre. Les fibres ràpides, anomenades A delta, van envoltades de mielina, una beina grassa que fa d'aïllant. La microneurografia, que consisteix a punxar un nervi humà amb un elèctrode més fi que un cabell i escoltar el que hi passa per dins, els ha mesurat entre 5 i 30 metres per segon, amb una mitjana al voltant de 19. Les lentes, anomenades fibres C, van despullades, són fins a cent vegades més fines que un cabell i condueixen a poc més d'un metre per segon: la velocitat d'algú que passeja per un passadís sense pressa.

Cadascuna porta un encàrrec diferent. La punxada ràpida serveix per situar: et diu el punt exacte i et fa retirar la cama. El dolor lent no sap assenyalar amb el dit, cou, i és el que et canvia la conducta durant les hores següents: el que et fa coixejar, el que et fa mirar on és la pota de la taula cada vegada que hi passes pel davant.

Convé no confondre aquests dos cables amb els més ràpids que tens, que no són de dolor: els que porten el tacte fi i la posició de les extremitats són més gruixuts i condueixen a 120 metres per segon. Posat en ordre d'arribada, el tacte entra sis vegades abans que la punxada, i la punxada vint vegades abans que la cremor.

Que hi hagi dues vies per al dolor explica una dissociació que es veu a la consulta. En algunes neuropaties es perd la sensació de calor i es conserva la de la punxada, perquè el dany és a les fibres C i no a les A delta; en altres passa al contrari. L'exploració neurològica se n'aprofita: l'agulla fina i el fred interroguen les A delta, i la calor, les C.

Si vols cronometrar-ho, fes-ho al peu i no a la mà. Del peu a la medul·la l'avís lent triga al voltant d'un segon i el ràpid unes cinc centèsimes, de manera que el buit es nota sense cap aparell. A la mà, que té gairebé un terç menys de nervi per endavant, el buit baixa a unes set dècimes i costa més de caçar.