Margen
Abans: en Celso va dir a la seva filla que va canviar el faig per palet el febrer de 2024. Avui torna la inspectora.
Les quaranta barres de les set i dos no eren de cap dels sis col·legis que li quedaven a Celso Larrauri. Era dijous vint-i-vuit i no les hi compraria ningú: les havia pastat ell de matinada, a part, perquè la inspectora tingués pa per mirar sense tocar el dels menjadors. Quaranta, que és just el que fa dies que aparta i tira al contenidor del darrere cada matí des del dimarts cinc. Catorze dies d'obrador, quaranta barres cada dia, cinc-centes seixanta barres a les escombraries. La Izaskun ho tenia comptat a la columna del quadern.
—Dos-cents quaranta-un —va dir en Paulino Garisoain, forner jubilat, vuitanta-un anys, que tenia la vareta del piròmetre ficada a la cambra i el dial a la mà—. I puja parell. Fica.
En Celso Larrauri, mestre forner i amo de l'obrador, va ficar la pala i les va anar repartint per tota la solera, de la boca al fons, a un pam i mig les unes de les altres.
El pa dels sis col·legis era a baix, als draps, esperant torn: quatre-centes seixanta-quatre barres i mil catorze panets. Avui no sortia a les set i quart sinó abans de les onze, perquè la Izaskun Larrauri, administrativa de l'obrador, havia trucat dimecres a les tres persones que decideixen en aquells sis centres i les tres havien dit que sí. La primera va ser la Tránsito Chamorro, cap de cuina del grup Virgen del Puy, que són quatre dels sis.
—Un dia —havia dit—. Un, i perquè ho demano jo. Les meves cuines serveixen a la una i jo sé esperar un matí. El que no em val és que demà em digui vostè que el forn estava apagat quan ella va entrar.
La Begoña Carrascosa, inspectora de salut pública de l'àrea, quaranta-quatre anys, va entrar per la porta del pati a les set i deu amb el forn encès i quaranta barres a dins. El primer que va fer va ser mirar el rellotge de la paret i després la boca.
—Bon dia. A quina hora han carregat?
—A les set i dos.
—Doncs arribo al minut vuit. —Va deixar la maleta al pedrís d'obra—. Em dona la cadira?
Era la mateixa cadira de fa vint-i-un dies, i la va posar al mateix lloc, a dos metres de la boca.
Als onze minuts va aixecar la vista. En Celso no es va moure del marbre.
—No gira?
—Ja no cal.
—Digui-m'ho amb les paraules que va fer servir l'altra vegada.
—L'altra vegada li vaig dir que girava les safates dotze minuts per fornada, quatre fornades, quaranta-vuit minuts al dia, perquè el pa sortís igual. Avui no he girat res i sortirà igual. Això és el que crec. Ho sabrem d'aquí a mitja hora.
La Begoña ho va apuntar a la llibreta petita. Després va obrir la carpeta i en va treure dos fulls grapats.
—Abans que surti, li llegeixo una cosa. Se'n recorda, del que vaig raspar de la base d'aquella barra?
—La cendra.
—La cendra. Vaig dir que anava a un altre laboratori, a mirar què s'estava cremant, i que trigava el mateix que l'escorça. Em va arribar ahir a la tarda. —Va posar el full damunt el marbre, al costat de les dues barres de cantell del dimarts cinc i del maó d'en Paulino, que encara hi eren—. Resines, coles i traces de vernís. I partícules de ferro galvanitzat, que és el que deixen anar les grapes dels palets quan es cremen. No és faig, senyor Larrauri. No ho és des de fa dos anys.
L'Eulogio Satrústegui, pastador, cinquanta-dos anys i trenta-tres en aquesta casa, va deixar de raspar la pastera.
—Ho tinc jo al davant des d'ahir —va continuar ella—. Així que ara li faig l'única pregunta que em queda: m'ho explica vostè, o l'hi llegeixo jo?
En Celso es va eixugar les mans al davantal, encara que les tenia seques, i va anar al moble dels albarans. Va treure la carpeta de gomes i va posar dues factures damunt el marbre, l'una al costat de l'altra, igual com l'hi havia posat en Paulino a ell el dilluns divuit i ell a la seva filla el dilluns vint-i-cinc.
—Aquesta és de gener de fa dos anys. Faig. Cent cinquanta-vuit euros la tona. Aquesta és la següent, del tres de febrer: vint mil quilos de retalls de palet per a combustió, trenta-vuit euros la tona. Vint tones l'any. Dos mil quatre-cents euros de diferència.
—Qui ho va decidir?
—Jo. La trucada a Noáin la vaig fer jo a les onze del matí, el preu el vaig negociar jo i la decisió la vaig prendre jo sol. A les cinc de la tarda va entrar el primer camió en aquest pati.
—I l'albarà el va signar vostè?
—L'albarà el va signar ell. —En Celso no va assenyalar l'Eulogio; ho va dir mirant la inspectora—. Jo era al metge i li vaig dir per telèfon que signés el que portés el de Noáin. No li vaig dir què portava. Els altres els he signat jo, tots.
L'Eulogio va fer tres passes i es va posar al costat del marbre.
—Senyora, la meva signatura és en aquell paper i jo tinc dues filles.
—I jo tinc la carpeta sencera i sé llegir una signatura. —La Begoña ho va apuntar també—. Vostè va signar un lliurament. Qui tria el que entra pel fogar és el titular.
—Hi ha una altra cosa —va dir en Celso—. Cremar allò en un forn d'alimentació no és només una ximpleria. És fusta residual i està prohibit abans que ningú miri l'escorça. M'ho va dir en Paulino amb la factura a la mà i tenia raó. L'hi dic jo abans que m'ho digui vostè.
La Begoña va trigar a contestar el que triga algú que decideix quant del que sap cap en una acta.
—Això no és meu. Jo vinc pel benzopirè d'una escorça. La fusta residual la veu un altre servei, i li diré exactament què li passarà perquè no es passi el mes imaginant-ho: ho trasllado aquest matí, a vostè li arribarà un requeriment perquè acrediti que el combustible va canviar i amb quina data, i vostè ho acredita amb l'albarà de la primera entrega de faig. Això és tot el que li demanaran, i amb això s'acaba.
—Ho entenc.
—I en aquell fogar què hi entra ara?
—Faig. El vaig demanar el dimarts dinou i va entrar el dijous. No hi torna a entrar un palet.
En Paulino es va aixecar del tamboret, va agafar el maó del marbre i l'hi va portar amb les dues mans, que pesa quatre quilos i mig.
—Això és l'altra cosa que li devíem. Vostè volia saber d'on sortia la cendra. Sortia de dos llocs, no d'un, i el primer és meu.
Li va ensenyar la cara de dalt: Paulino Garisoain, maig de 1974, gravat amb un clau de vint. Després li va donar la volta i li va ensenyar la cara llarga, la que anava contra el maó del costat.
—Llegeixi.
—«Boca tancada amb morter d'obra. Provisional. Fins que hi hagi diners.»
—Ho vaig escriure jo amb trenta anys i ho vaig signar perquè ho llegís qui obrís això. Ho vam obrir el dissabte vint-i-tres i ho va llegir ell. —En Paulino va assenyalar l'Eulogio amb la barbeta—. El morter d'obra no aguanta set-cents graus. Es va anar fent sorra des del primer estiu. La junta de la boca no es va obrir mai, senyora: no es va arribar a tancar. I mentre la xemeneia va tirar amb faig, per allà entrava aire cap als conductes i no en sortia res. Quan el fum va sortir fred, va començar a sortir per l'únic forat que tenia aquell terra.
La Izaskun va baixar amb dues carpetes i les va obrir al marbre sense que ningú l'hi demanés.
—Ho té tot escrit aquí, i en el mateix ordre. El pressupost de Refractarios Ordoiz, el certificat de fi d'obra signat per en Gaizka Ordoiz el dimecres vint-i-set, l'albarà dels vint-i-dos maons refractaris, l'informe de la càmera pels dos trams de conducte, l'albarà del faig del vint-i-u i les dues factures que acaba de veure. El que no és a cap carpeta l'hi acaba de dir el meu pare en veu alta i vostè ho ha sentit.
—Vint-i-dos maons? El pressupost que m'està ensenyant parla de la fila u.
—Sis de la fila i setze del seient. A sota hi havia una tongada desfeta que no sabia ningú. No va costar més diners ni un dia més d'obra, i és al certificat amb data.
La fornada va sortir a les set i quaranta-quatre, quaranta-dos minuts després d'entrar.
—No triï vostè —va dir la Begoña—. Una del costat de la boca i una del fons, i les treu en aquest ordre.
En Celso va ficar la pala, va treure la primera i la va deixar de cantell al marbre. Va tornar a entrar fins al fons i va treure la segona. Les va posar juntes, que és exactament el que havia fet ell sol a les cinc i quaranta del matí del dimarts cinc, quan encara no ho havia explicat a ningú.
Totes dues eren del mateix color.
La Begoña es va aixecar de la cadira, va agafar la del costat de la boca, li va donar la volta i li va passar el dit per la base. Després va agafar l'altra i va fer el mateix. Va treure l'espàtula i la bossa amb tancament, va raspar les dues bases igual que el dia set i va tancar les bosses gairebé buides.
—Això també ho envio. No perquè hi vegi res: perquè el dia set hi vaig veure i vull les dues sèries.
Després va tallar escorça de totes dues i d'una tercera que va triar ella del fons, i va etiquetar els pots amb la data, l'hora i el costat.
—Aquest és el segon mostreig que diu l'acta. Tres setmanes. M'arriba el divuit d'abril.
—El divuit d'abril —va repetir en Celso.
—I fins al divuit d'abril vostè continua coent, però no pel paper del dia set, que se li acaba avui. Pel que li escriuré ara. —La Begoña va posar la carpeta al marbre i va treure l'imprès—. I vostè mentrestant carregui, que no he vingut a aturar-li el forn.
Eren les vuit i tretze. En Celso va ficar la pala i va carregar la primera fornada dels sis col·legis: dues-centes trenta-dues barres, la càrrega sencera, sense girar res i sense apartar res. Quaranta-dos minuts.
La Begoña va escriure dreta, recolzada al marbre, i ho va llegir sencer en veu alta, com el dia set.
Que l'empresa ha presentat l'explicació tècnica de l'origen del contaminant i l'ha acreditada amb documentació: una junta de la solera tancada amb morter no refractari el 1974 i un combustible de fusta tractada introduït el febrer de 2024. Que la mesura correctora està executada i verificada en la mateixa visita. Que el torrat asimètric i el dipòsit de cendra a la base no s'observen en la fornada d'avui. Que es pren la segona mostra d'escorça. Que el titular ha declarat pel seu compte l'ús de fusta residual i que es trasllada al servei competent. Que no escau cap suspensió i que el subministrament continua sense restricció.
Va girar l'imprès damunt el marbre i en Celso va signar al costat de les dues barres, que avui eren bessones.
—I el paper?
—El paper és aquest. L'hi signo per duplicat i hi poso el meu número. —La Begoña el va signar dues vegades—. No li puc signar una anàlisi que no tinc. Li puc signar el que he vist aquest matí amb el forn encès, que és el que venia a veure.
La Izaskun li va fer una foto a les vuit i quaranta-sis i la va enviar. La resposta va entrar a les vuit i cinquanta-dos i tenia dues línies: «Rebut. L'u comencen els dilluns, tal com està signat.»
La Begoña va recollir la maleta. Abans de sortir es va aturar davant la paret del guix, al costat del forat de la llenya, on hi ha els números de les fornades de la setmana en columna.
—El dia set aquí hi havia un tres amb u sota les temperatures.
—El vaig escriure jo.
—I aquell sis de baix?
—Són els col·legis que em queden —va dir en Celso—. N'eren onze.
La Begoña va mirar la columna una mica més del que calia.
—Això no l'hi arreglo jo, senyor Larrauri, i li seré sincera: tampoc l'hi arregla el paper que acabo de signar-li. L'únic que fa aquell paper és que no li caigui cap més.
La Izaskun la va acompanyar fins al pati i li va donar un full doblegat abans que obrís el cotxe.
—És el full de ruta del missatger del laboratori de Logronyo, el del divendres vuit. Miri la línia nostra i miri la primera parada del dia.
La Begoña el va llegir sencer, dreta, amb la porta oberta.
—Això tampoc és meu. Però sé de qui és. —El va doblegar i se'l va guardar—. Me'n quedo una còpia i li dic a qui l'he donada.
El cotxe va sortir del pati a les nou menys cinc. L'Eulogio ja tenia a la furgoneta els mil catorze panets, que els fa a l'elèctric de dos pisos des que existeix l'elèctric, i les caixes dels sis col·legis numerades amb retolador. Quedava una fornada més i temps de sobres fins a les onze.
La Izaskun va pujar a l'oficina i va obrir el quadern per la columna que va començar el dimarts cinc, la dels col·legis que anaven caient. Sota la cinquena fila, la de l'Hilarión Eslava, va traçar una ratlla amb el regle i al costat de la ratlla hi va escriure una data: divuit d'abril.
En Celso es va quedar davant la boca amb la cara calenta, que és on es queda sempre.
Va ficar la pala, va treure la primera fornada dels sis col·legis i la va deixar refredar sense tapar-la, que és com es refreda el pa quan no hi ha pressa.