MargenVaig deixar un paraigua a un desconegut sota l'aiguat i li vaig dir, sense pensar-ho, que me'l tornés quan deixés de ploure. D'això fa onze anys.
Ell va riure, entenent la broma, i va desaparèixer carrer avall sota el meu paraigua negre, el bo, el que m'havia regalat algú que ja no hi és. Em vaig quedar mullant-me al portal, veient com la pluja se l'empassava, i vaig sentir una alegria absurda, desmesurada, com si hagués fet alguna cosa important.
Durant anys ho vaig explicar com una anècdota. La vegada que vaig regalar un paraigua i una frase ximple. Però amb el temps la frase va deixar de ser ximple. Mai no deixa de ploure del tot. En algun lloc, sempre, cau aigua sobre algú. Això vol dir que el meu paraigua continua en préstec, que el deute no ha vençut, que en algun punt d'aquesta ciutat o d'una altra hi ha un home que de vegades pensa, en obrir-lo, que l'hauria de tornar, i que no sap on.
M'agrada pensar que ell també el deixa quan veu algú xop. Que el meu paraigua viatja de mà en mà, sempre degut, sempre a punt de tornar. Que vaig fer, sense voler, una cadena de gent que es protegeix mútuament d'una tempesta que no s'acaba.
Cada vegada que plou surto sense paraigua. És la meva manera de mantenir oberta la possibilitat que un desconegut, algun dia, em deixi el seu i em digui que l'hi torni quan escampi. I que jo també rigui. I que tampoc no l'hi torni mai.