Com es treu una biblioteca sencera d'una ciutat ocupada?

L'abril de 2012, quan els grups armats van entrar a Tombuctú, la ciutat del nord de Mali guardava una de les biblioteques més antigues del món repartida en cases particulars. No era una biblioteca en el sentit d'edifici amb taulell: eren desenes de biblioteques familiars, baguls sota els llits, armaris de tova, habitacions sense ventilació on una família conservava des de feia generacions els llibres que havia copiat o comprat un avantpassat. Tractats d'astronomia amb les taules dels eclipsis, manuals de medicina, sentències de dret islàmic, contractes de compravenda de sal, cartes de crèdit, poesia amorosa, discussions sobre si es pot fumar. Paper italià, pell de cabra, tinta de sutge. Els més antics són del segle XIII; els més recents, de fa cent anys.

Hi havia una raó perquè fossin sota els llits i no en prestatgeries: durant el segle XX, moltes famílies van amagar els seus manuscrits de l'administració colonial francesa i després dels funcionaris del nou Estat, per por que els els requisessin per a museus i universitats. La desconfiança venia de lluny i era raonable. Per això el 2012 el problema no era només el transport: era que algú amb nom i cara tingués permís per obrir aquells armaris.

La xifra que es repeteix és 377.000 manuscrits, el recompte de la mateixa xarxa que els va moure; altres càlculs parlen d'entre 300.000 i 400.000, repartits en unes quaranta-cinc biblioteques de la ciutat i els voltants. En qualsevol de les dues versions, el problema és el mateix i és un problema de logística: com es treu això d'una ciutat ocupada, sense camions, sense escorta i sense que els ocupants se n'adonin?

Abdel Kader Haidara s'havia passat els anys vuitanta i noranta recorrent en piragua els pobles del riu Níger per convèncer les famílies que confiessin els seus manuscrits a l'Institut Ahmed Baba, el centre públic de recerca de Tombuctú. Coneixia els propietaris un per un, que és exactament el capital que calia. El 1996 va fundar SAVAMA-DCI, una associació de biblioteques privades, i el 2012, amb la ciutat ocupada, va fer servir aquella agenda per a una cosa que no preveia cap estatut. La seva resposta va consistir a repartir la biblioteca en milers de paquets anònims i moure'ls d'un en un.

El pla tenia tres regles. La primera: res de combois. Els manuscrits s'embolicaven i es posaven en baguls metàl·lics dels que es venen a qualsevol mercat del Sahel per guardar la roba. Quan els baguls del mercat es van acabar, els van encarregar als llauners de la ciutat. La segona regla: primer moure cap endins. Abans de treure res de Tombuctú, els baguls van sortir de les biblioteques conegudes i es van repartir en cases corrents de la mateixa ciutat, de nit, en carros de ruc i en tot terrenys, de manera que una inspecció a l'adreça d'una biblioteca famosa no trobés res. La tercera: cada bagul viatja sol, barrejat amb l'equipatge de gent que viatja per una altra cosa.

Així va començar el degoteig cap al sud. Uns mil quilòmetres per carretera fins a Bamako, la capital, en taxis col·lectius, en autobusos de línia, en cotxes de famílies que marxaven. Centenars de viatges entre mitjan 2012 i el gener de 2013, cada un amb uns pocs baguls, cada un amb els seus controls: els dels ocupants a la sortida i els de l'exèrcit malià a l'arribada, que veien caixes tancades i volien saber què portaven. Hi va haver baguls oberts, hi va haver propines, hi va haver conductors que van girar cua. Quan la carretera es va tornar impracticable, el riu: pinasses carregades riu avall pel Níger, amb el risc que això afegeix, que és l'aigua i és la gent que viu d'assaltar barques.

Res d'allò era de franc. La Prince Claus Fund, una fundació holandesa, va posar diners per a l'evacuació. Després, ja amb els manuscrits a Bamako, Haidara i Stephanie Diakité —advocada i conservadora nord-americana, cofundadora amb ell de la iniciativa T160K— van obrir una campanya de micromecenatge anomenada Libraries in Exile: va recaptar més de 67.000 dòlars en un mes, de 1.257 donants, per comprar caixes de conservació i gel de sílice. L'objectiu declarat era allotjar 280.000 manuscrits, perquè el salvament havia creat un problema nou: els llibres estaven premsats dins de baguls de llauna, sense camisa ni carpeta, i la calor humida del sud és el pitjor que li pot passar a un paper que portava sis segles al desert.

El gener de 2013, els paracaigudistes francesos van entrar a Tombuctú. Els ocupants, en retirar-se, van calar foc a l'Institut Ahmed Baba, l'edifici nou que guardava desenes de milers de manuscrits. Durant dos dies la notícia que va donar la volta al món va ser que la biblioteca de Tombuctú s'havia cremat. I era veritat que s'havia cremat l'edifici; no era veritat la resta. El que es va cremar, segons els recomptes posteriors, van ser uns 4.000 documents: els que no havien sortit a temps. La resta era a Bamako, en més de 1.400 caixes metàl·liques amb manuscrits de més de trenta biblioteques familiars, apilades en pisos llogats de la capital.

El que no es podia posar en un bagul es va perdre. L'estiu de 2012, els ocupants van enderrocar a cops de pic i pala els mausoleus de fang de la ciutat, sepultures d'erudits que es visitaven des de feia segles. El 27 de setembre de 2016, el Tribunal Penal Internacional va condemnar a nou anys de presó Ahmad al-Faqi al-Mahdi, que havia dirigit aquells enderrocs: va triar els homes, va triar els edificis i va repartir les eines. Va ser la primera sentència d'aquell tribunal per atacar patrimoni cultural, i la primera en què un acusat es va declarar culpable. Els catorze mausoleus es van tornar a aixecar amb terra, els paletes de la confraria de Tombuctú i el paraigua de la Unesco; es van consagrar el febrer de 2016.

Que hi hagués tants llibres a la vora del desert no és casualitat ni llegenda. Entre els segles XV i XVI, Tombuctú era la duana on es canviava la sal del Sàhara per l'or del sud, i on paraven les caravanes que venien de Fes i el Caire. El viatger Lleó l'Africà, que va passar per la ciutat en aquell segle, va deixar escrit que els llibres portats del nord s'hi venien amb més benefici que cap altra mercaderia. Copiar textos era un ofici amb tarifa, com el de ferrer. Les famílies que encarregaven còpies eren les mateixes que les continuaven guardant el 2012.

La biblioteca de Tombuctú ja l'havien buidada una vegada per la força. Als anys noranta del segle XVI, l'exèrcit del soldà del Marroc va prendre la ciutat i es va endur a Marràqueix l'erudit Ahmad Baba, nascut el 1556 i autor de desenes de tractats. Va passar dotze anys desterrat. Quan el van deixar tornar, el 1607, va demanar que li retornessin els llibres: 1.600 volums requisats pels soldats, i va deixar dit que la seva era la biblioteca més petita de tots els seus amics. L'institut que es va cremar aquell gener porta el seu nom.

Un manuscrit mullat no es pot restaurar com un llibre imprès: la tinta de sutge corre i la pell s'infla. Des del 2014, el Hill Museum and Manuscript Library, un centre de Minnesota especialitzat a fotografiar biblioteques en perill, munta estudis de digitalització a Bamako amb SAVAMA-DCI; treballa amb l'Arcadia Fund, el Centre Juma Al-Majid de Dubai i la Universitat d'Hamburg. No restauren: fotografien pàgina a pàgina. I queda la pregunta del retorn: els manuscrits són de famílies que continuen a Tombuctú, però allà la seguretat no està garantida, i a Bamako el clima els espatlla. Cada any s'ha de pagar el lloguer dels locals on són.

Dels 377.000, el centre de Minnesota en porta més de 292.000 fotografiats des del 2014. Els originals continuen a la capital, en caixes amb gel de sílice, a mil quilòmetres del desert que els havia conservat sis segles.