Bèlgica va entrar a la guerra de Líbia sense tenir govern

Quatre caces F-16 belgues van enlairar-se de la base grega d'Araxos a les 14.54 del 21 de març de 2011, el dia 281 sense govern. Anaven a fer complir la zona d'exclusió aèria sobre Líbia dins d'Odyssey Dawn, l'operació que aleshores manava els Estats Units; l'OTAN no en va assumir el comandament únic fins al 31 de març. Aquella primera sortida va ser una patrulla sobre el Mediterrani, a l'oest de Creta, guiada per un avió radar AWACS: tenien permís per intervenir i no hi van intervenir. El 28 de març, els F-16 belgues van atacar per primera vegada un objectiu a terra.

El govern que va autoritzar la missió, a les dues d'aquella tarda, feia gairebé onze mesos que no existia del tot.

El rei havia acceptat la dimissió d'Yves Leterme el 26 d'abril de 2010. Des d'aquell dia el seu gabinet era un govern en funcions: un equip que es queda al lloc per despatxar el que és corrent —pagar nòmines i obrir les escoles— mentre els partits en negocien un de nou. Les eleccions es van celebrar el 13 de juny de 2010 i el govern nou va prendre possessió el 6 de desembre de 2011. Entre una data i l'altra hi ha 541 dies, i el Guinness va homologar aquella xifra, comptada d'elecció a presa de possessió, com el rècord mundial de temps sense govern en un país en pau.

En aquell temps Bèlgica va pagar pensions i va presidir el Consell de la Unió Europea durant sis mesos, de juliol a desembre de 2010, perquè aquella presidència rota per torns i aquell torn li tocava. I va entrar en una guerra. El ple de la Cambra va votar la resolució que donava suport a la intervenció aquella mateixa tarda, per unanimitat menys una abstenció, amb els quatre avions ja enlairats. Un gabinet que no podia tirar endavant una reforma de les pensions sí que podia enviar caces al Mediterrani.

El que va trencar el bloqueig va ser el preu dels diners. A finals de novembre de 2011, amb el deute belga castigat als mercats i una rebaixa de qualificació acabada de posar sobre la taula —Standard & Poor's, una de les tres grans agències que puntuen els països, li va treure un escaló el 25 de novembre—, els sis partits van tancar en menys d'una setmana el repartiment que feia any i mig que no tancaven. Divuit mesos de reunions no havien bastat; una setmana de mercats nerviosos, sí.

I va tornar a passar. Entre la dimissió de Charles Michel, el desembre de 2018, i el jurament d'Alexander De Croo, l'1 d'octubre de 2020, Bèlgica va estar 652 dies entre la caiguda d'un govern i el jurament del següent —494 des de les eleccions del 26 de maig de 2019, de manera que el rècord del 2010 aguanta—, i dins d'aquells 652 dies hi va caure la primera onada de la pandèmia.

El gabinet que va tancar el país el març de 2020, que va dictar els confinaments i que va comprar material sanitari era un govern en funcions i en minoria, dirigit per Sophie Wilmès, al qual el parlament va haver de donar un vot de confiança i després poders especials per poder legislar per decret. Les decisions més intrusives de la història recent del país les va prendre, a tota pressa, un equip que hi era de prestat.

L'administració no es va aturar en cap dels dos trams: el funcionari que paga la pensió, l'inspector que firma l'acta, el metge de guàrdia. Es va quedar quiet allò que decideix a deu anys vista —una reforma fiscal, un pla de pensions, una llei d'habitatge—, perquè ningú no firma això sense majoria al darrere.

Sumant els dos trams tal com els compta el Guinness, 541 més 494, Bèlgica ha passat 1.035 dies esperant govern després de votar. Dos anys i 305 dies. En aquell temps va presidir la Unió Europea, va bombardejar Líbia i va tancar onze milions de persones a casa.