Sis morts a Oregon per una bomba que hi va arribar sola volant

L'Elsie Mitchell tenia vint-i-sis anys, estava embarassada de cinc mesos i aquell dissabte havia sortit de Bly, un poble de serradores del sud d'Oregon, a berenar a la muntanya amb cinc nens de l'església. Era el 5 de maig de 1945. Van morir tots sis, i allò que els va matar havia travessat el Pacífic sense que ningú el pilotés. El seu marit, l'Archie Mitchell, pastor del poble, es va quedar uns metres enrere amb la furgoneta per preguntar a un peó forestal com estava el camí.

Els nens van arribar abans que ell a la clariana i van veure entre els pins una cosa gran i blanca, mig desinflada, amb cordes i una estructura penjant. L'Elsie els va cridar perquè ho veiessin de prop. Un d'ells la va moure.

Els sis eren l'Elsie Mitchell, l'Edward Engen i el Jay Gifford, de tretze anys, el Sherman Shoemaker, d'onze, i els germans Dick i Joan Patzke, de catorze i tretze. L'Archie Mitchell va ser l'únic que va quedar dret. Allò que acabava d'esclatar en aquella muntanya de l'interior d'Oregon havia sortit d'una platja del Japó, a vuit mil quilòmetres.

Era un Fu-Go, el nom que els japonesos van donar als seus globus bomba. Una esfera de deu metres de diàmetre feta amb desenes de fulls de washi, el paper de morera, enganxats amb un engrut de konjac, una arrel que es fa servir a la cuina japonesa. A dins, hidrogen. A sota, un arnès amb sacs de sorra, una bomba antipersona de quinze quilos i unes càrregues incendiàries.

El globus no necessitava pilot perquè duia un baròmetre: si baixava dels nou quilòmetres d'altura deixava anar un sac de sorra, i si el sol l'escalfava i pujava massa deixava escapar gas. Així, a salts, es mantenia dins del corrent en raig, el riu d'aire que travessa el Pacífic a més de dos-cents quilòmetres per hora a aquella altitud. El viatge durava uns tres dies.

Aquell corrent l'havia mesurat als anys vint en Wasaburo Oishi, meteoròleg de l'observatori de Tateno, deixant anar globus de sondeig i seguint-los amb un teodolit, l'ullera amb què es mesuren angles. Va publicar les dades en esperanto, la llengua artificial que aleshores semblava el futur de la ciència, i fora del Japó gairebé ningú no les va llegir. Vint anys després, el seu país les va fer servir per enviar bombes a un continent que no tenia cap defensa possible contra elles.

Entre el novembre de 1944 i l'abril de 1945, el Japó va llançar uns nou mil tres-cents globus. Se'n van localitzar uns tres-cents a Nord-amèrica, des d'Alaska fins al nord de Mèxic i tan a l'est com Michigan. El 10 de març de 1945, un va tallar la línia que portava corrent des de la presa de Bonneville fins a Hanford, la planta de l'estat de Washington on es produïa el plutoni de la bomba de Nagasaki. El sistema d'emergència, que no s'havia fet servir mai, va entrar tan de pressa que els reactors no es van arribar a escalfar; tot i això van tardar tres dies a tornar a plena potència.

L'Oficina de Censura dels Estats Units havia demanat als diaris que no en diguessin res, i els diaris ho van acceptar. Sense notícies d'incendis ni de morts, el comandament japonès va concloure que la campanya era un fracàs i la va cancel·lar aquell abril, un mes abans de Bly, amb dues de les seves tres plantes d'hidrogen ja destruïdes pels B-29. Ningú d'aquella clariana no sabia que no s'havia d'acostar a una lona blanca estesa a la muntanya.

Bly és l'únic lloc del territori continental dels Estats Units on van morir civils per l'acció de l'enemic durant la Segona Guerra Mundial. El Departament de Guerra va aixecar la censura el 22 de maig de 1945, disset dies després del berenar, amb un comunicat que demanava expressament que s'avisés els nens: que no toquessin cap globus, cap corda ni cap tros de tela que trobessin al camp.