Paulino mira la solera i pregunta per la llenya

Abans: la inspectora va donar a Celso Larrauri 21 dies pel benzopirè de la crosta i torna el dijous 28. Li queden deu col·legis.

Paulino Garisoain, forner retirat, va arribar el dijous a les deu i deu, amb catorze dies per endavant fins a la segona inspecció i deu col·legis escrits a la paret, i la primera cosa que va fer va ser demanar un grapat de farina.

Celso Larrauri, mestre forner i amo de l'obrador, li va donar la farina del bol d'enfarinar sense preguntar per a què. Paulino es va posar de genolls a la boca del forn, va estirar el braç i la va tirar sobre el maó refractari, a dos pams de la vora. La farina es va daurar en tres segons i es va posar bruna en sis.

—Dos-cents i escaig —va dir—. No es pot tocar, però es veu. Dona'm la llanterna.

Paulino té vuitanta-un anys i va ser forner d'aquesta casa des del seixanta-vuit, amb tres amos diferents. La solera de maó refractari que hi ha allà dins la va aixecar ell el 1974, i des de llavors ningú no l'ha tocat.

No va recórrer la cambra amb la llum. No va anar palpant de davant endarrere, no va buscar pel fons, no va fer res del que Celso esperava. Es va posar de genolls un altre cop a la boca, va acostar la cara a l'arrencada de la solera, al mateix lloc on havia tirat la farina, i es va quedar mirant una línia del maó a quatre dits de la vora.

—Porta una espelma.

Celso en va portar una del calaix de l'oficina, de les que es fan servir per mirar tirs, i la va encendre. Paulino la va acostar a la línia i la flama es va tombar cap al terra, cap al maó, a poc a poc i sense dubtar.

—Hi ha junta oberta. Per aquí passa aire.

—I això què vol dir.

—Espera.

Paulino va apagar l'espelma amb dos dits, li va donar la volta i li va ensenyar el ble, que havia sortit gris i enganxós. Després va passar l'ungla pel cantell de la junta, el pam d'aquell terra que ja es deixa tocar, i la va treure negra.

—Això és sutge. I el sutge a la teva cambra només pot venir de sota aquell terra, que és per on va el fum. Ha sortit per aquí.

Celso es va asseure al pedrís sense que ningú li ho digués.

—Paulino, la junta hi és des del setanta-quatre. Jo fa vint-i-sis anys que coc aquí i el pa sortia igual.

—Ja ho sé.

—Doncs per què ara.

—Perquè la junta és la mateixa que era. El que ha canviat és el tir. —Paulino es va quedar un moment amb l'espelma a la mà, calculant per on començar—. Tu ja saps com va el teu forn. El que potser no has pensat és de què viu la xemeneia. La xemeneia tira amb la calor del fum: com més calent surt, més xucla. Amb faig, el fum surt cremant, la xemeneia xucla fort, i el conducte que passa per sota d'aquell terra va un pèl per sota de la pressió de la cambra. Així que per la meva junta entrava aire de la cambra al conducte, cap endins, i d'allà no en sortia res. Per això en vint-i-sis anys no te'n vas assabentar.

—I ara al revés.

—I ara al revés. Amb això que estàs cremant, el fum surt fred. La xemeneia tira menys. I a més, allò que crema va deixant una capa enganxada als conductes i al canó, i cada mes que passa tira una mica menys encara. Quan el tir es queda curt, el fum no puja: es queda estancat allà sota. I el fum estancat se'n surt per on pot, que és per l'únic forat que té aquell terra. Per la meva junta. Per un costat sol, el de la boca.

—D'aquí el torrat.

—D'aquí el torrat d'un costat i la cendra fina al cul d'aquelles barres. I passa a totes les fornades, tota l'estona, des que la capa és grossa, Celso. Ho tens apuntat tu en aquella paret des de la tardor.

Celso va mirar la paret del guix, on hi ha els números de totes les fornades de la setmana, i a sota el 3,1 de fa nou dies, i a sota de la ratlla el deu.

—Allà no hi ha res del tir.

—Allà hi ha el que jo necessito. —Paulino es va aixecar i va anar fins a la paret, i va seguir la columna amb el dit sense tocar-la—. Tres càrregues on hi posaves una. Això no ho fa un forn vell. El forn et demana llenya perquè no puja, i tu li'n dónes més. I cada càrrega que li fiques d'allò embruta una mica més el conducte.

Eulogio Satrústegui, pastador des dels dinou anys, havia acabat la quarta fornada a les nou i quaranta i estava netejant la pastera d'esquena als dos. Va deixar la rasqueta, va anar al racó de la llenya, va agafar un tros de l'última càrrega i el va posar damunt del marbre, al costat de les dues barres de cantell que seguien allà des del dimarts. No va dir res. Va tornar a la pastera.

—Paulino.

—Digues.

—La junta es pot tancar.

—En una tarda, si només vols tancar la junta. Una altra cosa és tancar-la bé.

—I això quant és.

—Això és aixecar la boca i veure què hi ha a sota.

Celso va anar fins a la paret i es va posar al seu costat.

—Una cosa. Has entrat allà dins, no has mirat el terra i has posat la mà just damunt de la junta. Ni has buscat. Com sabies que era allà?

Paulino va trigar el que triga un home de vuitanta-un anys a decidir què explica avui i què no.

—Perquè és l'única cosa d'aquest forn que vaig posar jo.

—Això no em contesta.

—No, no et contesta. I avui no t'ho contestaré. Quan aixequem la boca ens asseiem tu i jo i t'explico el del setanta-quatre sencer, amb el que vaig fer i amb el per què ho vaig fer. Avui he vingut a mirar un terra.

A les onze i vint va entrar el camió al pati i Eulogio va sortir a obrir la llenyera. Celso va fer dos passos cap a la porta i es va parar. Paulino no es va moure del lloc: es va quedar a dins, ajupit un altre cop a la boca, gratant amb l'ungla el cèrcol gris de la base del maó. Quan van sortir al pati, la llenya estava descarregada, apilada i tapada amb la lona verda, i el camió ja girava.

Paulino es va acostar a la lona i no la va aixecar. Es va fregar el polze amb l'índex, es va acostar els dits al nas i els va olorar a poc a poc, dues vegades, com s'olora un tap de suro.

—Quina llenya cremes.

—Faig.

—Ja. —Paulino es va netejar la mà al pantaló i va mirar Celso als ulls—. Això que porto als dits ho he tret de dins de la teva cambra. El faig fa olor de torrat i se'n va amb un drap. Això es queda, és enganxós i té alguna cosa dolça a sota. El faig no deixa això.