Margen
Abans: Serafín Mardones, cap de servei, va avisar l'Olalla que si el dia 31 apareix un passatger al 803, en respon ella.
Queden vuit nits. L'Olalla Berruezo, revisora del 803, va arribar a l'estació de Ribadeña a un quart d'onze amb quatre fulls grapats doblegats a la butxaca de l'uniforme, i no els va treure fins a la una i vint de la matinada.
Eren la fotocòpia de la llista de 1998: vuitanta-set noms escrits a mà, cadascun amb el seu ofici i el seu poble al costat. Li havia fet dijous la Casilda Trigo, cap d'estació de Ribadeña, a la màquina de l'oficina i mirant cap al passadís.
—Jo no t'he donat res —li va dir la Casilda—. Això fa vint-i-vuit anys que és en un arxiu que pot demanar qualsevol.
—I l'ha demanat algú?
—En vint-i-vuit anys, una persona. L'Amelia Sanchís. Al març.
A les 23:40 el 803 va sortir amb els llums encesos i sense ni un viatger. A les 00:11, en Fermín Aizpún, maquinista que es jubila d'aquí a vuit dies, va frenar al punt quilomètric trenta-un amb dos i va obrir la porta u sense que ningú l'hi hagués demanat.
Van pujar dos. L'Amelia Sanchís, mestra jubilada de Ribadeña, amb el seu abric blau marí, i darrere un home baix, d'uns vuitanta anys, amb gorra de drap i una bossa de tela.
—Aquilino Zubeldia —va dir ell—. Esmolet. Quaranta-un anys amb la pedra i la bicicleta per tota la comarca.
—Senyor Zubeldia, aquest tren no porta viatgers.
—Ja. Això m'ha dit ella tres vegades. —Es va treure de la butxaca interior una cartolina fina—. Ribadeña a Puente Alcor, anada, catorze de novembre de 1998. Sense picar.
L'Olalla no el va picar. El va asseure a la fila nou, va tornar sobre els seus passos i es va quedar dreta davant de l'Amelia amb la picadora a la mà, igual que la nit abans.
—Senyora Sanchís, avui no em val «pregunti-m'ho un altre dia».
—Ja ho sé.
—Li queden vuitanta-cinc bitllets i vuit nits. A un per nit arriba a vuit. Li sobren setanta-set persones i no li sobra ni un dia. I vostè sap comptar més bé que jo, que per això va ser mestra quaranta anys. Digui'm per què me'ls porta d'un en un.
L'Amelia es va descordar l'abric a poc a poc, com qui es prepara per estar-s'hi una estona.
—Perquè no sé on viuen.
—Com que no?
—Miri la llista. —L'Amelia va assenyalar els quatre fulls de la butxaca, que l'Olalla encara no havia dit que portava—. Sí, ja sé que la té. La vaig demanar jo al març i me la van deixar veure vint minuts. Nom, ofici i poble. Això és tot el que hi ha. Ni un carrer, ni un número, ni un telèfon. El 1998 no calia: jo anava casa per casa i sabia on era cada casa.
—I ara no.
—Ara Riofrío fa vint-i-vuit anys que és sota l'aigua i aquella gent està escampada. —L'Amelia anava comptant amb els dits, com qui explica una divisió a la pissarra—. Villaseca, Corrales, Puente Alcor, dos a Bilbao, una a Alacant amb la filla. Dels vuitanta-set, al març jo sabia on vivien tres.
—Tres.
—La Puri Berruezo, la seva mare, que continua a la mateixa casa. La Rosario Vidán, que em tallava els cabells. I l'Amadeo Sanz, que no compta, perquè és el cap de l'oficina de Correus i el veig cada dia.
L'Olalla va mirar cap a la fila nou. L'Aquilino Zubeldia s'havia tret la gorra i la tenia sobre els genolls, mirant per la finestra amb la cara de qui va a algun lloc.
—I ell?
—Ell me'l va donar la Rosario abans-d'ahir, asseguda on és vostè ara, abans de baixar a Sotoclaro. Em va dir: «L'Aquilino l'esmolet viu sobre el bar d'Ermua, s'hi entra per darrere». Ahir al matí vaig anar a Ermua, vaig trucar a la porta del darrere, em va obrir en samarreta, vaig trigar dues hores a explicar-l'hi i aquesta nit és aquí. I abans de baixar em dirà on para el següent.
—Per això un per nit.
—Per això un per nit. Cadascun que puja és l'únic que sap on és el que ve darrere. No hi ha cap altra llista, Berruezo. La llista són ells.
L'Olalla es va asseure. És la primera cosa que feia en onze anys amb el tren en marxa.
—Vuit nits, vuit persones.
—Nou, amb mi.
—No em serveix. —Es va passar la mà per la cara—. En Mardones em llegeix el registre de portes cada nit a les tres i catorze. El dia 31 hi ha acte: ve el subdelegat i ve un fotògraf que paguen ells. Si el dia 31 se li presenten nou persones a l'andana, l'expedient el signo jo, i vostè surt a la foto.
—Ja ho sé, filla.
—Doncs?
—Vostè és l'única d'aquest tren que té telèfon d'empresa, ordinador i clau de l'arxiu. Jo tinc una bicicleta prestada i vuitanta-cinc bitllets.
A les 2:40, poc abans d'Ermua del Río, l'Aquilino Zubeldia es va aixecar de la fila nou i va venir pel passadís agafant-se als respatllers.
—Sanchís. Fa tota la nit que hi penso i són dos, no un.
—Dos?
—Les germanes Berrocal. Cosien per a l'economat de la presa. Totes dues van signar i totes dues viuen a la mateixa casa de Corrales, la de la parra. —Es va quedar aturat—. Vivien.
—I a quina de les dues pujo?
—A totes dues, dona. Si en puja una i l'altra s'assabenta que no l'ha avisada ningú, a mi no em torni a dirigir la paraula en la vida.
L'Amelia va apuntar «Berrocal, Corrales, la de la parra» al marge d'un sobre. L'Olalla, que era a un metre i mig i no va dir res, ho va apuntar també al seu.
En Fermín va afluixar a Ermua del Río i l'Aquilino Zubeldia va baixar amb la seva bossa de tela. L'Olalla va treure per fi els quatre fulls, els va desplegar damunt la tauleta, va encendre el llum de lectura i els va llegir de dalt a baix amb el llapis a la mà, comptant quants cognoms li sonaven d'alguna cosa.
En va comptar catorze.
I al full tres, a la línia seixanta-un, va trobar l'única cosa de les quatre pàgines que no era un nom escrit a mà en tinta negra: un nom ratllat amb bolígraf blau, d'un sol traç, premut amb tanta força que havia marcat el full de sota i no deixava llegir res a sota.
Era l'única ratllada dels vuitanta-set.
—Senyora Sanchís. Qui va ratllar aquest?
L'Amelia no es va aixecar a mirar. Va contestar des del seu seient, sense apujar la veu, i a l'Olalla li va semblar que era la primera vegada en cinc nits que aquella dona deia una cosa sense haver-la pensat abans.
—Jo.