El Niàgara gairebé es va aturar 30 hores sense congelar-se

El març de 1848, les cascades del Niàgara no es van congelar: un tap de gel a la sortida del llac Erie gairebé va tallar el cabal del riu durant una trentena d’hores.

L’hivern havia estat excepcionalment fred. Quan el desglaç va desprendre les plaques acumulades al llac, el vent i el corrent les van comprimir entre Buffalo i Fort Erie, just on neix el riu Niàgara. Els dies 28 i 29, forts vents havien desplaçat masses enormes pel llac Erie. El corrent les va conduir fins a l’entrada del riu, on cada placa reforçava el dic. Cap a la mitjanit del 29 de març, el nivell va començar a baixar. L’endemà al matí, el bramul s’havia esmorteït i grans zones del llit havien quedat al descobert.

Els primers a notar-ho van ser els propietaris dels molins fariners: les rodes van deixar de moure’s. Veïns de Chippawa van baixar al llit del riu i hi van trobar mosquets, baionetes i espases que aleshores es van atribuir a la batalla lliurada allà el 1814.

George W. Holley, veí de Niagara Falls i testimoni, va deixar una mesura més difícil d’oblidar. Va entrar als ràpids amb cavall i calessa. Després, un carro tirat per quatre cavalls va treure un tronc de pi escairat de dotze polzades de costat i quaranta peus de llarg; un altre tronc feia seixanta peus, més de divuit metres.

La tarda del dia 30, el vent va canviar de direcció, l’embús de gel es va dispersar i el riu va recuperar el cabal.