Seixanta-un diuen que sí i vint-i-sis no contesten

Abans: l'Olalla, revisora del 803, va trucar als vuitanta-set signants del 1998. Vint-i-sis telèfons ja no existeixen. En Fermín obrirà les portes el 31.

Queden tres nits. A les 23:40, a l'oficina de l'estació de Ribadeña, la Casilda Trigo, la cap d'estació, va apartar els comunicats de circulació i va posar damunt la taula la llista del 1998: dos fulls grapats amb vuitanta-set noms escrits a bolígraf blau.

L'Olalla Berruezo, revisora del 803, feia dues nits que trucava des del telèfon fix de l'oficina. Des del mòbil li penjaven abans de la segona frase. Havia après a dir-ho tot seguit i en el mateix ordre: el seu nom, el tren, la data i que no venia res.

—Dona'm el número —va dir la Casilda. —Seixanta-un. —Seixanta-un de què? —Seixanta-un que pugen. Els altres vint-i-sis són els telèfons que ja no existeixen.

La Casilda va destapar un retolador vermell i va començar a marcar. Un cercle per cada sí. Va trigar menys del que totes dues esperaven.

—Cap ha dit que no? —Cap. Tres han preguntat si s'havia de pagar alguna cosa. Un ha preguntat si podia portar la néta.

A la llista els noms van amb el poble al costat i sense adreça: Ermua del Río, Villaseca de la Vía, Corrales, Puente Alcor. L'Olalla havia anat apuntant al marge el que li explicaven, amb lletra cada cop més petita.

L'Amancio Robles, el número 12, ferrer jubilat de vuitanta-quatre anys, va dir que porta el bitllet a la cartera des del noranta-vuit i que se li ha tornat tou pels cantons de tant treure'l. Va afegir que no li guardin lloc, que ell va dret.

La número 33, l'Elisa Prado, veterinària, viu a Alacant des de fa dotze anys. Va dir que surt el 30 al matí i que són vuit-cents quilòmetres.

Al 51 va contestar una dona que no era a la llista. Era la filla. Va dir que el seu pare va morir al gener, que ella té el bitllet en un marc damunt de l'aparador, i va preguntar si valia igual. L'Olalla li va dir que sí abans de pensar-ho.

—Això són seixanta-dos —va dir la Casilda. —Això ho he apuntat a part.

La Puri Berruezo, modista jubilada i mare de l'Olalla, va entrar amb l'abric posat i una llibreta de tapes d'hule. Havia fet les trucades dels quatre pobles de dalt perquè a ella li agafen el telèfon a la primera.

—Els de Corrales són onze i pugen els onze —va dir—. El que passa és que a les dotze i dotze de la nit no hi ha qui els tregui de casa. Estan parlant de posar dos cotxes i fer dos viatges. —Això és cosa seva, mare. —Això és cosa meva, que sóc la signatura número quatre.

La Casilda va comptar els cercles vermells en veu alta, de deu en deu, i en acabar va deixar el retolador dret sobre la taula.

—Seixanta-un. Amb vuitanta-set signatures i vint-i-vuit anys pel mig, seixanta-un és molt.

Es va aixecar i va anar a l'ordinador de la finestreta, el de la venda, que feia des de les set del matí encès sense que ningú el toqués.

—Et faig els seixanta-un bitllets ara i el dia 31 no hi ha res a discutir amb ningú.

Va escriure el codi de la línia. La pantalla li va tornar un avís de dues línies.

—Casilda. —Espera.

Ho va provar pel número de tren. Després per l'estació d'origen. Després posant la data a mà, a poc a poc, per si de cas.

—El 31 no me'l agafa. —Com que no te'l agafa?

La Casilda va girar la pantalla perquè l'Olalla la llegís des de l'altra banda de la taula.

—La venda d'aquesta línia es va tancar el dia 15, el mateix dia que van publicar l'aixecament de la via. Des d'aquí no es pot emetre un bitllet del 803 ni per al 31, ni per al 26, ni per a demà passat. La màquina de la sala la van venir a retirar el 18 i l'albarà l'hi vaig signar jo. —Doncs a l'aplicació. —A l'aplicació aquesta línia no surt. Ja no és al plànol.

L'Olalla es va quedar mirant els dos fulls grapats i els seixanta-un cercles vermells.

—I els bitllets del 1998?

La Casilda va trigar a contestar, perquè la resposta li va semblar lletja tan bon punt la va pensar.

—Són d'una tarifa que es va anul·lar en tancar la línia. Paper de col·leccionista. Si el dia 31 puja algú amb això i apareix en Serafín Mardones, el cap de servei, el que hi ha a bord són seixanta-una persones sense títol de transport i una revisora que les ha deixat pujar. I l'expedient que t'arriba aquell dia ja porta el teu nom escrit.

A fora, a la via dos, el 803 va començar a fer el soroll de sempre abans d'arrencar. En Fermín Aizpún, el maquinista, esperava amb la finestreta abaixada i el colze a fora.

—Seixanta-un bitllets que no es poden imprimir —va dir la Casilda, i va posar la mà oberta damunt dels dos fulls—. Digues-me tu amb què pugen.