Margen
El castellà «ojalá» ve de l'àrab andalusí «law šá lláh»: «si Déu vol». Cada cop que algú el pronuncia —encara que sigui ateu de carnet— repeteix una fórmula religiosa musulmana que fa més de mil anys que viatja de boca en boca.
No és un cas aïllat. El castellà guarda milers d'arabismes: almohada, aceite, azúcar, alcalde... i el català també en va heretar un bon grapat: albergínia, sucre, alcalde, garbí. Molts es delaten per l'«al-» inicial, que no és res més que l'article àrab fossilitzat: dir «la almohada» és, en el fons, dir l'article dues vegades.
Vuit segles d'al-Àndalus no s'esborren amb una Reconquesta. Es queden a la llengua, amagats a les paraules més quotidianes.
La pròxima vegada que sentis «ojalá llueva», pensa-hi: és un desig de pluja dins d'una pregària andalusina.