El rellotge

Quan el seu avi va morir, en Daniel va heretar un vell rellotge de butxaca. No era d'or. No tenia pedres precioses. Ni tan sols funcionava. A la tapa hi havia una frase gravada: «Perquè mai no oblidis el que realment val el temps.» Durant anys el va guardar en un calaix, convençut que era només un record més. Fins que una tarda, mentre endreçava la casa, va trobar una caixa plena de cartes que el seu avi no havia arribat a enviar mai. Eren per a la seva dona, per als seus fills i per a ell. A totes parlava del mateix: del temps que havia perdut treballant, de les abraçades que havia ajornat, dels àpats familiars que s'havia perdut pensant que hi hauria una altra oportunitat. En Daniel va tancar l'última carta amb un nus a la gola. Va treure el rellotge del calaix i el va mirar en silenci. Continuava sense funcionar. I per primera vegada va entendre que mai no havia estat trencat. El rellotge no mesurava els segons que passaven. Li recordava els que ja no tornarien.