La caixa grisa es va parar el dia que va arribar la grua

Abans: la Ruth, becària del dipòsit municipal, custodia la furgoneta de la plaça 214, embargada per 214.000 € de l'atropellament del germà de l'Aitana.

Falten 33 dies. Yeray Bosch, tècnic de manteniment a Frigorífics del Llevant, entra al pati del dipòsit a un quart d'onze, amb el granota blau de l'empresa i un termo de cafè. La Ruth Anglada li demana que miri una foto al mòbil: la que l'Aitana Pomares va fer des de la tanca, amb zoom, de l'interior de la furgoneta.

—És una Thermo King —diu en Yeray al primer segon—. DPS cent, la que portaven els isoterms del peix.

La Ruth es guarda el mòbil.

—I què fa?

—Escriu.

En Yeray es recolza contra el mur. Li explica el que la Ruth necessita saber, no el que sap ell, que és mitja carrera d'electrònica.

—És un registrador tèrmic. Va cargolat darrere del seient del copilot perquè no se n'oblidi cap cambrer. Si transportes peix fresc i no portes registre de temperatura, la Guàrdia Civil et caça a la carretera. El 2023, a Alacant, tres empreses van perdre la llicència per això.

—I la temperatura sempre l'escriu.

—No: només quan el motor li dona corrent. La caixa tira de la bateria del vehicle, així que escriu quan el motor està en marxa o quan algú deixa la clau posada a l'u. I no escriu només temperatures. Cada arrencada, cada obertura de porta, l'hora exacta i el número de clau amb què s'ha obert. Paper tèrmic del cinquanta-set.

La Ruth apunta cinquanta-set a la llibreta.

—I si no arrenca?

—Si no arrenca, no escriu. Però no esborra el que tenia. La bobina s'enrotlla a dins i es queda com un rotlle de tiquets de supermercat. L'he obert moltes vegades quan s'encalla.

La Ruth mira la furgoneta al fons, fila catorze, plaça 214. En dos anys i mig de dipòsit ningú no ha ficat clau al contacte. La grua la va portar apagada, la van aparcar marxa enrere, van estrènyer el fre de mà i li van posar el precinte groc dels embargaments.

—O sigui —diu la Ruth a poc a poc, comptant amb els dits— que la caixa es va parar el dia que va arribar la grua. I des d'aleshores el paper és sencer allà dins.

—Amb la bobina plena, sí. Va escriure fins a l'instant en què es va acabar el corrent a la carretera. Tot el que hi ha abans es continua llegint.

—I les claus?

—Cada clau porta un xip. El registrador el llegeix i escriu un número: 01, 02, 03… Si obres amb la u i arrenques amb la dos, la caixa ho diu. I si obres sense clau, forçant la porta, també: escriu «obertura sense clau» i l'hora.

La Ruth no parla. En Yeray sí:

—Per baixar-ho fan falta tres coses. Una és una bateria d'arrencada qualsevol, amb pinces: li dones dotze volts al connector groc i es desperta. La segona és un rotlle nou de paper tèrmic del cinquanta-set, perquè el que quedava a dins s'acaba tan bon punt comença a imprimir de cop la memòria sencera. A qualsevol ferreteria del polígon Torrellano te'l donen per dos euros. I la tercera és obrir la porta del copilot d'una furgoneta que no és teva, aparcada en un dipòsit municipal, i que la llei et prohibeix tocar.

La Ruth assenteix molt curt.

—El registre és sencer.

—Sencer. De cap a peus. La nit de l'atropellament, cada arrencada, la volta al polígon, l'arribada de la grua. Amb la clau que hi hagués posada.

Es guarda el termo. Torna a mirar la fila catorze i ja no diu res més. La Ruth té set hores per davant i trenta-tres dies.

—Ningú no mira el pati a les quatre del matí —diu en Yeray, sense mirar-la—. La Chelo entra a les cinc. En Bruno, a les nou. Hi ha un endoll lliure a la caseta del guarda: la bateria la pots carregar allà la nit abans. Jo en tinc dues al taller. I les pinces per al connector groc me les faig jo.

Marxen cadascú per la seva banda. La Ruth torna a la garita amb el número cinquanta-set apuntat a la llibreta, i amb dues hores apuntades a sota: les quatre i les cinc. Al costat ha escrit, amb el bolígraf mossegat dels rebuts, tres paraules: bateria, paper, delicte. A sota ratlla «delicte» i escriu «prova».