MargenA casa de la meva mare hi ha una habitació petita on el temps es va asseure una tarda i no es va tornar a aixecar.
En dèiem l'habitació de cosir encara que feia anys que ningú no hi cosia. Hi cabia just el necessari: la màquina Singer amb el seu volant negre i la seva olor d'oli dolç, una cadira amb el seient enfonsat a la forma exacta d'una dona, i una finestra que donava al pati interior, aquella mena de pati per on la llum baixa de mala gana i arriba ja cansada, del color del te fluix.
De petita m'hi amagava. No del càstig, sinó del soroll de la resta de la casa. M'asseia a terra entre els retalls, aquelles mitges llunes de tela que sobren de tots els vestits que van ser, i respirava. Cada retall era la prova d'una festa, un dol, un bateig, un diumenge. La casa sencera es podia explicar pel que havia caigut a terra en aquella habitació.
La meva mare hi entrava de vegades, no pas a cosir, només a ser-hi. S'asseia a la cadira enfonsada i posava les mans sobre els genolls com qui deixa dues eines que ja descansen. Mirava el pati. Jo la mirava a ella mirar. Hi havia a la seva cara una pau que no li vaig veure en cap altra habitació, la pau de qui ha deixat, per deu minuts, de ser útil a ningú.
Ara ella ja no puja les escales i de l'habitació me'n cuido jo quan hi vaig. No hi he canviat res. El fil segueix enfilat a l'agulla, tens, esperant una puntada que no arribarà, i em fa recança tallar-lo, com si tallar-lo fos admetre alguna cosa. L'altra tarda em vaig asseure a la cadira per primera vegada. Hi vaig encaixar exacta al buit de la seva forma, i per un moment vaig pensar que així s'hereta de debò una casa: no en els papers, sinó el dia en què un hi cap, sense voler, al lloc que una altra va deixar gastat de tant ser-hi.