Un metge es va oferir a passar 437 dies sense gravetat

Van obrir l'escotilla de la càpsula Soiuz TM-20 el 22 de març de 1995, a l'estepa del Kazakhstan, i Valeri Poliakov, que feia 437 dies i gairebé 18 hores que no trepitjava la Terra, va demanar que no se l'enduguessin en braços. Es va posar de peu a l'estepa i va recórrer caminant els pocs metres que hi havia fins a la gandula on l'havien de revisar. Poliakov era metge militar especialitzat en medicina espacial i s'havia ofert voluntari justament per això: passar catorze mesos i mig sense gravetat i baixar de la nau pel seu propi peu.

Aquells metres eren l'experiment.

Després d'una estada llarga, el que és habitual és que treguin el tripulant en braços i se l'enduguin assegut fins a la tenda mèdica. Les cames i el sistema que regula la tensió arterial fa més d'un any que no treballen contra la gravetat, i les primeres hores amb el pes propi a sobre són les pitjors.

Valeri Vladímirovitx Poliakov, nascut a Tula el 1942, feia anys que defensava dins el programa soviètic un càlcul molt concret. El trajecte d'anada a Mart dura, segons el perfil de la missió, entre sis i nou mesos, i la missió completa es mesura en anys. Que un cos humà sobrevisqui aquest temps en òrbita ja estava mig demostrat. El que ningú no havia mesurat era en quin estat arriba: si en obrir-se l'escotilla a l'altre costat el tripulant pot baixar, caminar, muntar un equip, recollir una mostra. Per mesurar-ho calia algú que passés en ingravidesa més del que dura el viatge d'anada i després intentés caminar. S'hi va oferir ell.

Sabia què signava. Entre l'agost de 1988 i l'abril de 1989 ja havia estat 240 dies a la Mir, l'estació soviètica que girava a uns 350 quilòmetres d'altura. La segona vegada va enlairar-se el 8 de gener de 1994 amb la Soiuz TM-18 i es va quedar a dalt catorze mesos i mig, mentre tripulacions senceres entraven i sortien al seu voltant. Sis dies abans que ell marxés va acoblar-se Norman Thagard, el primer astronauta de la NASA que va viure a la Mir. Poliakov va seguir al seu lloc, fent unes set mil voltes a la Terra.

A dalt era al mateix temps el subjecte i el metge de guàrdia. Es pesava, es mesurava, es treia sang, apuntava com dormia i com li sortien els càlculs mentals, i complia el protocol d'exercici que l'estació tenia per als ossos i el cor: cinta, gomes elàstiques i dues hores i mitja al dia. Res d'això no evita del tot la factura: es perd massa òssia, massa muscular i part del volum de sang.

La resposta van ser uns pocs passos. Ja a la gandula, segons van explicar els qui hi eren, va demanar una cigarreta i un glop de conyac, i li ho van donar. Al cap d'unes setmanes caminava amb normalitat.

Des d'aquell dia se sap que un ésser humà pot passar catorze mesos i mig en gravetat zero i baixar pel seu propi peu. Queden oberts altres problemes grossos, i el més gran és la radiació: a l'òrbita baixa terrestre el camp magnètic del planeta filtra bona part del que arriba, i de camí a Mart no filtra res. Però el problema del temps, el que els informes del mateix programa donaven per insalvable, té des de 1995 una resposta mesurada.

Trenta-un anys després, ningú no ha batut la marca. El segon de la llista és un altre cosmonauta, Serguei Avdéiev, amb 379 dies i 14 hores a la mateixa estació, entre 1998 i 1999; el tercer és l'estatunidenc Frank Rubio, amb 371 dies a l'Estació Espacial Internacional, entre 2022 i 2023. Poliakov continua avantatjant el segon en cinquanta-vuit dies i el tercer en seixanta-sis.