MargenEm van enviar a la muntanya a gravar un idioma abans que morís amb la seva última parlant. Ella tenia noranta-un anys i no quedava ningú al món amb qui conversar. Jo hi anava a buscar paraules. Vaig tornar amb una cosa que cap gravadora sap registrar.
Es deia Amaya i vivia sola en una casa de pedra al final d'un camí que l'asfalt no va acabar mai d'atènyer. La universitat em donava tres setmanes i una llista: volia el vocabulari, la gramàtica, les cançons si n'hi havia. Un idioma sencer cabia, segons ells, en una targeta de memòria.
Els primers dies van ser de feina. Ella assenyalava coses i me'n donava el nom en aquella llengua de sons rodons que no s'assemblava a res. El foc. La pluja. El pa. Jo apuntava, gravava, classificava. Anava omplint la targeta.
Fins que una tarda li vaig demanar la paraula per a «solitud», i ella es va quedar callada molta estona, mirant el foc.
—No la tenim —va dir per fi, en el castellà treballós que feia servir amb mi—. En la meva llengua no existeix aquesta paraula.
—Com dieu, doncs, quan algú està sol?
Va somriure amb tota la cara arrugada.
—Diem que està «esperant gent». —Va buscar el so en el seu idioma i el va pronunciar, llarg i càlid—. No és el mateix estar sol que estar esperant gent. La primera és una porta tancada. La segona, una porta oberta. Nosaltres només teníem la segona.
Vaig apagar la gravadora. Vaig entendre, de cop, que feia tres setmanes que li robava les paraules a un idioma sense escoltar el que l'idioma pensava. Perquè una llengua no és una llista: és una manera de mirar el món. I aquella mirava el món d'una forma en què ningú no estava mai del tot sol, només momentàniament sense companyia.
Les dues últimes setmanes vaig deixar de gravar vocabulari. M'asseia amb l'Amaya vora el foc i aprenia a mirar com mirava ella. La muntanya no era «un lloc perillós»: en la seva llengua era «allò que ens sosté». La vellesa no era «el final»: era «la riba ampla». La mort no tenia una paraula de por; en tenia una que significava, si fa no fa, «tornar a la conversa gran».
L'Amaya va morir l'hivern següent. Amb ella es va apagar, diuen, l'última parlant d'aquella llengua, i els diaris ho van explicar com una extinció, una més, un idioma menys al món.
Però jo vaig aprendre les seves paraules. No totes: les que importaven. I ara, quan algú em pregunta si no em fa por viure sol en aquesta ciutat enorme on no conec ningú, li contesto que no. Que jo no estic sol.
Estic esperant gent. És diferent. M'ho va ensenyar l'última persona que sabia dir-ho.