La «sesta» du el nom d'un rellotge romà

Els romans dividien el dia en dotze hores, comptades des de l'alba. L'«hora sexta» queia just al migdia, quan el sol pica i treballar a la Mediterrània es torna mala idea. Descansar en aquell moment era guardar la sexta: de «sexta» va sortir la «siesta» castellana — i també la «sesta» catalana, que és exactament la mateixa paraula.

O sigui, que la becaina de migdia no du el nom del son, sinó de l'hora a què es dorm. Primer va ser una posició del sol; després, un costum; al final, un substantiu amb dret a verb propi.

La paraula ha resultat ser un dels grans èxits d'exportació: en anglès, en francès i en alemany diuen «siesta», gairebé sempre sense traduir-la.

Hi ha imperis que deixen aqüeductes. Aquest va deixar, entre altres coses, l'hora oficial de fer una becaina.