L'esglaó que sobra

Els vaig comptar per primera vegada una nit d'apagada, pujant amb el mòbil per llanterna: tretze esglaons. L'endemà al matí, baixant amb pressa, me'n van sortir dotze. Vaig pensar que havia comptat malament.

Des de llavors els compto sempre. Pujant, tretze. Baixant, dotze. Ho he comprovat amb pressa i sense, descalç i amb botes, a poc a poc com un topògraf. L'escala del meu portal té un esglaó que només existeix cap amunt.

Li ho vaig comentar al del segon, que és aparellador. Va riure amb la boca petita i, ja tancant la porta: «Jo de tu no m'hi aturaria».

Ahir a la nit vaig tornar tard i m'hi vaig aturar. A l'últim, el que sobra. Era una mica més ample que els altres, com un replà rumiant-s'ho. Des d'allà, la llum del replà era d'una altra hora, més groga, la de les bombetes de casa dels meus avis. Feia olor, molt poc, de diumenge a la tarda.

No va passar res. Vaig baixar un esglaó i tornava a ser dimarts.

Ara pujo a poc a poc. No per por: per si algun dia l'esglaó de més decideix on dona.