Margen
—Senyora, són les set i quart i a les vuit jo he de ser a la Casa de Cultura. Mogui el braç, si us plau, que des de baix es veu.
—No el moc.
—Com que no el mou?
—Que no el moc. Si moc el braç, en Remigio deixa de buscar l'avaria i ens baixa a mà, i a mà triga mitja hora llarga perquè s'han de deixar anar les cabines de dues en dues.
—Mitja hora llarga és exactament el que jo no tinc.
—Mitja hora llarga és exactament el que jo fa des del març que espero.
—Perdoni, no l'entenc.
—Ja ho sé. I segui ben al fons, que si això es mou caboteja i se li escaparà la caixa.
—La caixa no se m'escapa. La caixa la porto jo amb les dues mans i així la portaré fins a baix. A dins hi ha un pastís de tres pisos per a les noces d'or de la Casa de Cultura. Cinquanta racions. El glacejat l'hi vaig posar a les sis del matí i encara no ha agafat del tot.
—Doncs truqui i digui que hi arriba a les nou.
—El sopar és a dos quarts de nou i el pastís ha de ser a taula abans que la gent segui. Si hi arriba després, ja és unes postres.
—I jo fa sis mesos que espero que algú em pugi a veure casa meva per dalt. Sis mesos, i la nòria ve una setmana l'any.
—…
—Ara em dirà que estic boja.
—No he dit res.
—Ho ha pensat amb la cara.
—Miri, amb setanta-quatre anys un pensa moltes coses amb la cara i gairebé totes són sobre el maluc. Expliqui'm això de la casa.
—Em dic Marisol Chinchilla. Condueixo l'autobús de l'escola, la ruta de les masies, la de tres quarts de set.
—Eusebio Garrués. Confiter. Vaig tancar la botiga el 2011 i em vaig quedar amb dos encàrrecs l'any, i aquest és un.
—Visc al carrer Hornos, al número onze. El carrer fa tres metres d'ample i la casa del costat té dos pisos més que la meva. Des del carrer, de la meva teulada no se'n veu res. Res de res. Ni enfilat a un cotxe.
—I des de la torre?
—La torre de l'església està tancada des del llamp. I el campanar no mira al meu carrer, mira al frontó, la paret de jugar a pilota.
—Doncs aquesta cabina.
—Aquesta cabina. Vint-i-dos metres, diu en Remigio. És el punt més alt que ha tingut aquest poble des que van tancar la torre, i és aquí baix set dies i se l'enduu a Tudela.
—Senyora Chinchilla.
—Marisol.
—Marisol. Li faré la pregunta ximple: per què no puja a la teulada i se la mira?
—Perquè no tinc escala de dotze metres i perquè la casa és de teula vella i trepitjar-la la trenca. I perquè, si hi pujo jo, el que vegi ho hauré vist jo sola. Demà em tornaran a dir que m'equivoco.
—Qui l'hi diu?
—El qui em va posar les plaques. Lisandro Paús, comercial. Quatre plaques, sis mil quatre-cents euros, contracte signat l'onze de març. Al paper hi diu que me les van muntar el dos d'abril.
—I no les hi van muntar?
—Això és el que no sé. Aquest és l'assumpte sencer.
—Com que no ho sap? Jo quan em posen alguna cosa a casa me la miro.
—Vingui a mirar-me la teulada des del carrer Hornos i en parlem. Li vaig trucar al maig i em va dir que anés a veure el comptador, que ja produïa. Hi vaig anar. El comptador dona números. Cada mes m'envia un paperet amb uns quants quilowatts.
—Doncs llavors hi són.
—Això diu ell. I al juny li vaig demanar fotos. Me'n va enviar dues.
—I?
—A les dues fotos la xemeneia queda a l'esquerra. La meva és a la dreta. L'hi vaig dir. Em va contestar que el mòbil gira les fotos.
—Home, això és veritat. El mòbil les gira.
—Ja ho veu. Vostè també.
—Jo no he dit que vostè menteixi. He dit el que diria qualsevol que no viu sota aquella teulada.
—Això ho va dir el meu cunyat amb altres paraules. I la meva germana. I la noia de l'oficina, molt amable, em va dir que estigués tranquil·la. Des del juny soc la senyora que està tranquil·la.
—…
—Remigio, falta gaire?
—Deu minuts!
—Ja fa tres vegades que diu deu minuts.
—A vostè li va de meravella.
—A mi em va que es posi nerviós i ho tanqui. Abaixi la veu.
—Marisol, una cosa. Si vostè ara mira i hi són les quatre plaques, què hi ha guanyat?
—Dormir.
—D'acord.
—Li sembla poc?
—Em sembla car. Quatre euros i una nòria.
—Quatre euros amb cinquanta. I hi he vingut tres dies seguits: la primera vegada no va parar a dalt i la segona em va tocar la cabina de l'altre costat.
—I la tercera soc jo?
—La tercera és vostè i una avaria. No s'ho prengui malament.
—No m'ho prenc malament. M'ho prenc mirant el rellotge.
—…
—Ja es veu?
—Es veu la font de la plaça, la farmàcia i el començament del meu carrer. Casa meva queda just darrere d'aquella teulada d'uralita, les planxes grises de fibrociment. Si la cabina gira dos metres més, la tinc.
—Doncs demani a en Remigio que l'avaria duri.
—No se'n rigui.
—No me'n ric. Me'n recordo d'una cosa i no m'agrada. El 2019 em van canviar la caldera i a la factura em van posar dotze metres de tub de sortida de fums per la teulada. Dotze metres. Aquella factura la vaig pagar sencera i no he pujat a comptar-los mai.
—I per què no hi va pujar?
—Perquè l'home era d'aquí, perquè la caldera escalfa i perquè comptar tubs en una teulada és de desconfiat. Aquestes tres raons, en aquest ordre.
—Les conec.
—Ja ho sé. Jo soc el cunyat, Marisol. A vostè l'hi acabo de dir amb altres paraules fa cinc minuts.
—…
—Remigio, això es mou o no es mou?
—Dos minuts!
—Ja van quatre vegades.
—Deixi'l. Escolti, Marisol: vostè surt a tres quarts de set i torna a dos quarts de deu. Quan veu casa seva amb llum?
—Els diumenges.
—I els diumenges no mira?
—Els diumenges miro des del carrer, que és des d'on no es veu res. Sis mesos porto amb el coll tort a la meva pròpia vorera, per si sortia un cantell.
—Això no és de ximple, per si ho estava pensant.
—Això és de no tenir dotze metres d'escala.
—Així que ara em farà el favor de mirar bé, i jo em callo.
—Deixi'm la caixa a terra, que l'hi aguanto amb el peu.
—La caixa no es mou d'aquí. Però abans de mirar digui'm una cosa, i digui-la en veu alta: vostè on les va fer posar?
—Al vessant que mira al frontó. El que es menja el sol tota la tarda. Ho vaig dir al març, a la meva cuina, amb l'home assegut i el cafè al davant, i ho vaig repetir quan vaig signar.
—El del frontó. Fet. Ara miri.
—…
—S'ha mogut.
—S'ha mogut i la tinc. La tinc sencera. La teulada sencera.
—I?
—Hi són.
—Les quatre?
—Les quatre. Una, dues, tres i quatre, en filera, amb els seus perfils i els seus cargols. Més ben posades del que me les imaginava.
—Doncs respiri.
—No.
—Com que no? Hi són. És el que volia veure.
—Són a l'altre vessant.
—Al del riu?
—Al del riu. El que mira al nord, Eusebio. Aquella cara no veu el sol en tot el dia més que una estona al matí a l'estiu.
—Això ho diu vostè. Demostri-m'ho.
—Perquè el sol s'està ponent allà, darrere la cooperativa, i l'ombra de la torre em cau damunt del carrer Hornos. La cara il·luminada és la del frontó. Les plaques són a la fosca.
—Deixi'm mirar.
—Miri.
—…
—Les veu?
—Les veig. Quatre, a la que no toca el sol.
—Sis mil quatre-cents euros. Quaranta-nou mesos de lletres.
—…
—Digui alguna cosa.
—Estic pensant en els meus dotze metres de tub.
—No és el mateix.
—No, no és el mateix: el meu és un tub i el seu és mitja hipoteca. Però el mes que ve hi pujo a comptar-los, i això me l'ha fet vostè des d'una nòria.
—Remigio, ja ens pots baixar!
—No.
—Com que no? Si vostè tenia les vuit.
—Les vuit les tenia fa una estona. El pastís hi arribarà quan hi arribi. No baixi encara: compti'm quantes teules hi ha entre l'última placa i el canaló, que això és el que li preguntaran.