Un llapis va corregir el llibre per afegir un nom

Abans: l'Ainhoa Cortabarria verifica els llibres que l'Estat destruirà el dia 30. L'exemplar 215 el va firmar el seu propi autor, Casimiro Lete, el 2036.

A les nou i deu li quedaven 173 títols per verificar i una caixa del dipòsit extern damunt la taula, lligada amb corda d'embalar i retolada TRAMULLAS 1974. L'Ainhoa va tallar la corda amb les tisores de l'oficina, perquè el cúter estava inventariat i no volia firmar un altre paper.

A dins hi havia quartilles mecanografiades. Dues-centes i escaig: l'original d'«Oficios de invierno» tal com va sortir de la impremta d'Osca.

—Això no hauria de ser aquí —va dir l'Otilia Bergua, catalogadora del fons antic, trenta-un anys al lloc—. Els originals d'impremta es tornaven a l'autor.

—Doncs algú no el va tornar.

L'Otilia es va posar els guants abans de tocar-les. L'Ainhoa no: feia tres setmanes que tocava llibres que acabarien en una trituradora i havia perdut la cerimònia.

La primera quartilla tenia una anotació a llapis al marge, amb la mateixa ela d'ham de les notes de l'exemplar 215. Deia: «ho vaig intentar per la via legal, 1998».

Entre la quartilla cent nou i la cent deu hi havia una fotocòpia doblegada en quatre. Era una carta de Casimiro Lete Arbués, amb domicili a Ayerbe, adreçada a l'editorial i datada el 3 de febrer del 1998. Demanava una cosa concreta: que a la reimpressió següent d'«Oficios de invierno» hi constessin dos noms a la portada i no un.

La resposta era escrita a bolígraf al mateix full, a sota, sense encapçalament ni firma llegible: «Edició exhaurida des del 1981. No hi ha reimpressió prevista. No escau.»

L'Ainhoa la va llegir dues vegades i la va deixar sobre la taula.

—Per això va tornar —va dir.

—Per això va tornar què? —L'Otilia no va aixecar la vista de les quartilles.

—L'autor. El 2036 va firmar la sortida del seu propi llibre, se'l va endur, va escriure tres notes a llapis i el va tornar al cap d'onze dies. Jo feia tres dies que pensava que era un vell repassant-se. Estava corregint l'únic exemplar on encara es podia corregir alguna cosa.

Ho va dir en veu alta per sentir-s'ho. Encaixava amb les notes: «això no ho vaig escriure jo» a la pàgina onze, «tampoc» a la quaranta, «posar nom» a la cent nou. Les dues primeres eren una constatació. La tercera era una instrucció, i no se l'escrivia a ell mateix: se l'escrivia a qui el trobés.

—Trenta-vuit anys entre la carta i el llapis —va dir l'Otilia—. És molta paciència per a un home de vuitanta-set.

—O cap altra manera.

—I a tu què més et fa —va dir l'Ainhoa—. Tu tens quatre mil dos-cents títols a baix i te'n deixen quatre-cents.

L'Otilia va deixar la quartilla sobre la taula, alineada amb la vora.

—Me'n deixen quatre-cents i els trio jo. Fa tres setmanes que trio. —Va posar la mà damunt del munt del capítol quatre—. Cada vegada que en descarto un, comprovo si hi ha un altre exemplar en algun lloc. Gairebé sempre n'hi ha. Un nom que no és escrit enlloc no té cap altre exemplar.

L'Otilia havia anat separant les quartilles per capítols, amb una tira de paper entre grup i grup. Es va aturar al quart munt i el va aixecar contra la llum de la finestra.

—Ainhoa.

—Digues.

—Aquest tac no és de la mateixa màquina.

L'hi va posar davant. Les quartilles dels capítols un, dos i tres tenien la lletra atapeïda i la erra partida per dalt, sempre igual, full rere full. Les del quart eren d'una altra màquina: els caràcters més rodons, la ce amb una osca, el paper d'un gramatge diferent i el marge esquerre dos centímetres més ample. Vint-i-dues quartilles.

Sota el munt, grapada, hi havia el full de composició de la Impremta Tramullas. Una taula feta a mà, de les d'encàrrec: capítol, nombre de quartilles, data de lliurament, qui la porta. Els capítols un, dos, tres, cinc, sis i set duien el mateix nom repetit a l'última columna: Casimiro Lete.

El capítol quatre en duia una altra. A la casella de la data hi deia 14-I-1974; a la de les quartilles, 22; i a la de qui la porta, escrit pel mateix caixista i amb la mateixa tinta, hi deia: «original de tercera persona; no consta a la portada».

L'Ainhoa va recolzar els dos dits damunt d'aquella línia.

—Otilia. A l'edició del 1974 hi falta qui va escriure el capítol quatre.

—Hi falta el nom —va dir l'Otilia—. Cinquanta-dos anys faltant-hi.

Es va treure un guant a poc a poc i va mirar la taula un altre cop, com qui repassa una suma que ja ha repassat.

—Algú que sabia que no hi constaria.

—Algú amb nom —va dir l'Ainhoa—. Qui va lliurar les vint-i-dues quartilles del capítol quatre?