456 nens van sortir de Bordeus i ningú no va signar el retorn

Al moll de Bordeus, a finals de maig del 1937, 456 nens espanyols van pujar per la passarel·la del Mexique, un transatlàntic francès de línia regular, amb una etiqueta de cartró penjada de l'abric i un número escrit a sobre. Les llistes que es conserven ballen entre 455 i 463 noms, segons els que s'hi van afegir a última hora. N'hi havia de quatre anys i n'hi havia de setze, i gairebé cap no viatjava amb un germà gran capaç de llegir el bitllet sencer.

La iniciativa va ser mexicana. El govern de Lázaro Cárdenas —president de Mèxic entre 1934 i 1940— havia decidit sostenir la República espanyola fins al final, i ho va fer amb una obstinació que va durar quaranta anys: Mèxic no va reconèixer el govern de Franco mentre Franco va viure, i no va restablir relacions amb Espanya fins al març del 1977, setze mesos després de la seva mort. El 1937, aquell suport va prendre la forma més concreta possible. El Comitè d'Ajuda als Nens del Poble Espanyol, presidit per Amalia Solórzano, esposa de Cárdenas, va oferir endur-se un grup de fills de combatents i de famílies evacuades, donar-los escola i tornar-los quan acabés la guerra.

Els nens van sortir de Madrid, de València, de Barcelona, de Bilbao, amb el port de Bilbao a punt de caure. Van viatjar primer en tren fins a la frontera francesa i d'allà a Bordeus. El 7 de juny de 1937, el Mexique va atracar a Veracruz i van baixar per la mateixa passarel·la amb l'etiqueta posada. Els esperava una banda de música, una multitud i discursos. Els diaris mexicans van publicar les seves cares a portada. Hi va haver un tren especial fins a Ciutat de Mèxic, besos de senyores que no eren les seves mares i una recepció oficial.

I després els van pujar a un altre tren, tres-cents quilòmetres a l'oest, fins a Morelia, la capital de l'estat de Michoacán, que era l'estat de Cárdenas. Allà s'havia habilitat per als nois un edifici gran amb patis i tallers, i li van posar un nom que ho explicava tot: Escuela Industrial España-México. Les noies van quedar en un internat a part de la mateixa ciutat. Aula al matí i taller a la tarda: impremta, fusteria, mecànica, tall i confecció. La idea era que aprenguessin un ofici mentre arribava la pau.

Els primers mesos van ser gairebé bons. L'escola era industrial, és a dir, estava pensada per a aprenents de dotze anys en amunt, i de sobte tenia a dins criatures de quatre i de cinc que necessitaven que algú els cordés l'abric. Les noies grans, les de quinze i setze, es van convertir en les cuidadores de fet dels petits, sense que ningú els ho demanés per escrit ni els ho pagués. El menjar tampoc no era el que esperaven: el pa va donar pas a la truita de blat de moro, i a les cartes que escrivien a casa apareixen més queixes sobre el blat de moro que sobre l'enyorança. Escrivien molt, perquè l'escola els donava paper i segell, i perquè tots donaven per fet que allò s'arreglava abans de Nadal. Les notícies de la guerra arribaven en diaris mexicans amb setmanes de retard, i als petits els les explicaven en veu alta al menjador, resumides. Uns quants van conservar l'etiqueta de cartró amb el seu número durant dècades: era l'únic document que provava qui eren i d'on havien sortit.

Els pares havien signat una autorització, i aquella autorització era temporal: entregaven el fill pel temps que durés la guerra. El comitè mexicà es comprometia a mantenir-los i educar-los. Però no existia cap tractat entre els dos estats que regulés la devolució, ni una clàusula de retorn amb terminis, ni un fons reservat per pagar els passatges de tornada, ni una autoritat encarregada de reclamar-los. L'acord sencer descansava sobre una premissa que el juny del 1937 encara semblava raonable: que la República guanyaria i que el remitent seguiria allà per rebre el paquet.

L'1 d'abril del 1939 va guanyar l'altre bàndol. L'estat que havia enviat aquells nens va deixar d'existir. El comitè de Morelia es va quedar custodiant 456 menors sense contrapart: no hi havia govern espanyol que els reclamés —el nou no pensava tractar amb un comitè que considerava enemic— i les famílies que els havien entregat estaven trencades a trossos. Pares a la presó, pares morts al front, pares creuant els Pirineus cap als camps d'Argelès i Saint-Cyprien, mares que havien canviat tres vegades de domicili i de cognom de conveniència. Moltes cartes van sortir de Morelia i no van trobar ningú a l'adreça escrita. Altres van trobar algú que no podia pagar un passatge transatlàntic, i el 1939 un passatge transatlàntic costava uns quants mesos de jornal.

El pressupost de l'escola depenia de donacions i de partides que es van anar estrenyent, sobretot quan Cárdenas va deixar la presidència el 1940. La direcció va canviar de mans diverses vegades en pocs anys, i amb cada canvi es movien les normes, els horaris i el tracte. Hi va haver denúncies de disciplina dura i de deixadesa. Hi va haver fugides: xavals de catorze i quinze anys que van saltar la tanca i se'n van anar a buscar feina a Ciutat de Mèxic o al nord. I hi va haver premsa mexicana que als anys quaranta va convertir l'assumpte en escàndol i va escriure sobre «els nens salvatges de Morelia», una etiqueta que alguns van arrossegar durant anys en demanar feina. L'internat es va anar buidant per aritmètica tant com per abandó: un nen que hi va arribar amb set anys el 1937 en complia quinze el 1945, i als quinze un aprenent de taller sortia a treballar. Els que hi van quedar fins al final en van sortir ja essent adults joves, amb un ofici a les mans i sense casa on tornar.

Uns pocs van tornar a Espanya els anys següents, quan una tia o un pare supervivent va aconseguir els diners i els papers. Altres es van retrobar amb els seus pares sense moure's de Mèxic, perquè Mèxic va acabar rebent desenes de milers de republicans espanyols als anys quaranta i en aquell flux van arribar algunes de les famílies que faltaven. Altres no van trobar ningú mai i s'hi van quedar, es van casar a Michoacán o al Districte Federal, van treballar de mecànics, de mestres, d'impressors, de comptables, i van criar fills mexicans que parlaven amb accent mexicà i sentien a casa paraules de Bilbao.

Uns quants es van nacionalitzar mexicans perquè era el camí més curt i també l'únic: un menor que havia sortit d'Espanya amb una autorització del 1937 signada per un pare illocalitzable des del 1939 no tenia manera de demostrar qui era davant de dues burocràcies que es negaven a parlar-se, i a Mèxic no hi havia consolat espanyol que els servís. I els que sí que van aconseguir el passatge cap a Espanya als anys quaranta i cinquanta van arribar a un país on el seu propi expedient, el d'haver estat enviats pel comitè d'una república derrotada, era un antecedent que convenia no esmentar en buscar feina.

Es van dir, durant seixanta anys i a les seves pròpies trobades, els nens de Morelia. No van canviar mai el substantiu, tot i tenir setanta anys i néts. Un d'ells, Emeterio Payá Valera, va escriure el llibre que ho explica millor des de dins, sense heroisme i sense rancor administratiu. La historiadora Dolores Pla Brugat, de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història de Mèxic, va reconstruir després l'expedient complet: les llistes, els pressupostos, les actes del comitè, els informes de l'escola, les cartes retornades.

Als papers del comitè, el grup del 1937 apareix descrit com la primera expedició. Estava previst que n'hi hagués més: es parlava de portar uns quants milers de nens en tandes successives, i Morelia era només la primera escola d'una xarxa. El Mexique va tornar a fer la travessia de Bordeus a Veracruz l'estiu del 1939, aquesta vegada amb uns dos mil republicans adults, i aquell vaixell sí que el van seguir altres. De nens no hi va haver segona expedició, i la paraula «primera» es va quedar impresa als documents durant vuitanta-nou anys sense que res vingués al darrere.