La feina s'infla fins a omplir el temps que li donis

El 1955, l'historiador Cyril Northcote Parkinson va publicar en una revista una observació mig en broma que es va tornar immortal: «La feina s'expandeix fins a omplir el temps disponible per acabar-la». El seu exemple era una senyora jubilada que triga un dia sencer a enviar una postal: una hora a triar-la, una altra a buscar les ulleres, mitja per a l'adreça, dues per decidir si cal paraigua per anar fins a la bústia. La mateixa postal que una persona enfeinada despatxa en tres minuts.

La trampa és que el temps disponible no és un recipient neutre: és una invitació. Una tasca sense termini es converteix en una tasca infinita. Una reunió d'una hora troba la manera de durar una hora, encara que l'important s'hagués dit als primers deu minuts.

I l'aplicació pràctica va al revés del que sembla: no consisteix a córrer, sinó a donar capses més petites. Posa-li a la tasca un termini lleugerament incòmode —quaranta minuts, no «aquesta setmana»— i deixa que la restricció retalli sola els adorns, els dubtes i les voltes de més. No és màgia: és que, sense espai per inflar-se, la feina es queda en el que de debò era.