De les 9.000 estrelles que veus, gairebé totes són vives

A l’agost vam pujar tres al Montsec amb dues mantes i la llista de sempre. L’Arnau hi venia per primera vegada, va assenyalar una estrella qualsevol i va dir la frase que diu tothom: que allò que miràvem ja no hi era, que aquella llum era d’una estrella morta feia segles. Doncs no. De les que es veuen a ull nu, gairebé totes són enceses, i hi ha dos números que ho demostren.

Vam sortir de Lleida a les onze amb els 29 graus d’agost, que al Pla és gairebé fresc. A dalt, a més de 1.500 metres, l’agost és una altra cosa i per això les mantes van al maleter. La frase de l’Arnau és bonica i l’entenc. Però és mentida, i el que passa de debò és millor.

El primer dels dos és a quina distància són les estrelles que pots veure sense telescopi. Gairebé totes les que distingeixes des del teu poble queden a menys de 1.000 anys llum, i fins i tot les més llunyanes que arriben a l’ull sense ajuda caben en uns 4.000. És a dir, que aquella llum va sortir quan aquí baix s’aixecaven catedrals. No al Juràssic.

El segon número és quant viu una estrella. Les petites i rogenques, milers de milions d’anys. El Sol en porta 4.600 milions encès i li queda si fa no fa el mateix. Les grosses i blaves, les que veus de lluny perquè fan llum com un far, són les que es moren aviat: uns pocs milions d’anys. Aviat per a una estrella. No per a tu.

Ajunta els dos números i ja està. Si una estrella aguanta 10 milions d’anys i la seva llum triga 1.000 a arribar, estàs veient l’últim 0,01 % de la seva vida. La revista Sky at Night ho va posar en una xifra que m’encanta: entre les estrelles que es veuen a ull nu, se’n mor una cada 10.000 anys. Una. Cada deu mil.

Així que de les 9.000 que es poden veure sense telescopi a tot el cel (unes 4.500 des d’on siguis tu, perquè l’altra meitat te la tapa el terra), el més probable és que siguin vives totes. Potser n’hi ha una d’apagada i no ens n’hem adonat. No més.

On s’embolica la gent és amb el telescopi. Si apuntes a una cosa que és a 50.000 anys llum, allà la frase sí que funciona, perquè allà sí que hi ha temps de sobres per morir-se. I funciona amb les explosions. La supernova que va aparèixer el 1987 al Gran Núvol de Magalhães va petar fa uns 168.000 anys, i quan la vam veure feia tot aquell temps que era morta. Però això no són les estrelles del cel del teu terrat. Això és una altra cosa, i encara va haver d’esperar que algú a Xile mirés una foto del cel de matinada.

A l’Arnau no li va fer gaire gràcia que li tragués la frase, així que li vaig donar una altra a canvi. Betelgeuse, la roja de l’espatlla d’Orió, és la gran candidata a explotar de debò, i per això hi ha gent mirant-la cada setmana. És sencera. I quan marxi, ens n’assabentarem tots la mateixa nit.

I sí, els 29 graus eren a baix. A les tres, a dalt, ens barallàvem per la segona manta.