La Pura renuncia a les seves sis hores davant de tothom

Abans: la Felisa Arcediano, sequiera de Valdeporrina, va mesurar el canal: hi ha 28 hores útils, no 36. Avui en queden 33 i el canal tanca el dia 11.

Divendres. La Felisa va arribar a la sala de la comunitat amb el quadern de tela encerada a una mà i l'acta de la Confederació a l'altra, i amb el número ja escrit: 33 hores d'aigua al lateral 7, de les quals en serveixen 25. Les altres tres se les havien endut la parcel·la 1 i la 2 el dijous, amb el torn signat des del març, i aquestes no es discuteixen.

Eren les nou menys cinc. Va posar les dues coses damunt la taula dels papers, va obrir el quadern per la pàgina del repartiment i es va quedar de peu, perquè asseguda no es pot llegir en veu alta una llista que a la gent li farà mal.

La Pura Mazuelas, presidenta de la comunitat de regants des del 2011, es va asseure a la primera fila. Ho havia dit el dimecres i ho va complir: primera fila, amb l'abric als genolls i les mans damunt l'abric. No a la taula. A la primera fila, com els altres.

En van venir dotze dels catorze. Faltava la 14, que no ve mai, i faltava el Donato Rebolledo, el guarda del canal, que no és de la comunitat però fa trenta anys que entra en aquesta sala a escoltar el que s'hi diu. La Felisa el va buscar dues vegades amb la vista abans de començar.

A les nou en punt va llegir l'acta sencera, de dalt a baix, inclosa la part on la Begoña Larrauri, la tècnica de la Confederació que signa el tancament de campanya, posa per escrit que l'aforament del quilòmetre quatre marca cent vint i el canal porta noranta-quatre.

—Això està signat —va dir—. No és cosa meva.

—Ningú no ha dit que sigui cosa teva —va dir l'Olimpio Sanz, tractorista, el de la parcel·la 9—. Jo l'únic que dic és que el dia 3 pago el tractor igualment.

—Ho sé.

—Són dos-cents vuitanta euros, Felisa.

—Ho sé, Olimpio. Està apuntat al costat de les teves cinc hores.

Llavors va llegir la llista. Quaranta-nou hores demanades per les dotze parcel·les que faltaven. Vint-i-cinc que serveixen. I, a sota, la resta feta amb llapis de fuster: vint-i-quatre.

Hi va haver el soroll de sempre, el de la gent que es mou en cadires de plàstic, i després va parlar el Nazario Elorrio, de la 12, seixanta-tres anys, sense aixecar-se.

—Les meves sis hores són meves.

—Ningú no ha dit que no ho siguin.

—Les tinc des d'abans que tu nascessis i no les he perdut ni l'any de la sequera.

—I l'any de la sequera hi havia quaranta-una hores al canal —va dir la Felisa—. Ho he mirat al quadern del meu tiet. Pàgina d'agost del 2012.

El Nazario es va quedar amb el bastó entre els genolls i no va contestar. A la Felisa li va semblar la primera vegada en tres dies que algú d'aquella sala callava per una dada i no per educació.

Va proposar l'única cosa que es podia proposar: una retallada igual per a tothom, la meitat del que s'havia demanat, i les parcel·les amb collita viva al davant en el calendari. La Chelo Bardají, la veterinària, que rega la 3 i té dotze hectàrees de gira-sol, va fer el compte en veu alta abans que ningú.

—La meitat de nou són quatre i mitja. Amb quatre i mitja no arribo al dia 8.

—Amb quatre i mitja no hi arribes.

—Doncs la perdo.

—Doncs la perds, Chelo. T'ho dic aquí perquè no t'ho digui el camp el dia 9.

El que va venir després va durar vint minuts i no cal explicar-ho sencer: l'Olimpio volia el seu dia 3, el Nazario volia les seves sis hores, dos de la cua del lateral volien saber per què havien de pagar ells la factura d'un ferro doblegat, i una dona de la parcel·la 6 va preguntar, molt raonablement, qui havia cobrat la quota tots aquests anys si l'aigua no arribava.

La Felisa anava apuntant. No va contestar a cap d'ells fins que van acabar, perquè el seu tiet li havia deixat dit que en una assemblea es contesta al final i amb el quadern al davant.

I quan la sala va arribar a aquell moment estrany en què ja ningú no té res de nou per dir però ningú no s'aixeca, la Pura Mazuelas es va posar de peu a la primera fila, es va girar cap a les cadires i va parlar sense apujar la veu, que és com parla sempre.

—Jo tinc demanades sis hores per a la parcel·la 5.

Ningú no va dir res, perquè tothom sap que la Pura té demanades sis hores per a la parcel·la 5.

—Les deixo. Les sis. Que es reparteixin entre els que tinguin collita.

(Ningú no havia portat un paper per a una cosa així, de manera que la Felisa va escriure la renúncia al marge de la pàgina del repartiment, sota la resta, i la Pura la va signar damunt la ratlla del llapis.)

L'Olimpio va ser el primer a parlar i ho va fer com parla ell, sense mala intenció i sense tacte.

—Pura, que la 5 són tres mil metres de patata.

—Ja sé el que són.

—Que la perdràs.

—Això també ho sé.

La Chelo es va aixecar de la cadira.

—Pura, jo no vull les teves hores.

—No són teves ni meves. Són de la comunitat i les reparteix la Felisa, que per això té la clau. —Es va posar l'abric—. I no explicaré per què, així que no m'ho pregunteu diumenge a missa.

—Pura —va dir la Felisa, i es va adonar que ho havia dit en veu massa alta—. Necessito un motiu per a l'acta.

La Pura es va aturar a la porta, amb una mà al marc. Va mirar el quadern obert damunt la taula, no la Felisa.

—Posa que la presidenta cedeix el seu torn complet. Això és el que ha passat i això és el que s'ha d'escriure.

—L'acta demana el motiu.

—Doncs l'acta es queda amb una línia en blanc. Ja només te'n falten divuit, Felisa. Reparteix.

Va marxar a les deu i vint. Dotze persones la van veure sortir i cap no es va aixecar.

La Felisa es va quedar sola a la sala amb les dotze cadires de plàstic i l'estufa apagada. Va tornar a fer la resta. Vint-i-cinc útils. Quaranta-tres demanades, perquè la Pura acabava de treure les seves de la llista. Divuit hores que seguien sense existir.

A la casella del motiu de l'acta va escriure el que la Pura li havia manat escriure, i res més. Després es va quedar mirant la línia de sota, la que el formulari deixa en blanc per a les observacions, i va acabar posant amb lletra petita, la que feia servir el seu tiet per a les coses que no li agradaven, l'única cosa que sabia del cert: «La presidenta rega la parcel·la 5 des del 1994. És el primer any que no la rega.»