L'Aitor obre la llenyera i hi ha un home a dins

Abans: un allau va deixar incomunicat el refugi d'Iratxeta amb vuit persones a dins. El llibre de signatures té nou noms.

El tercer dia va clarejar amb gasoil per a deu dies. La Idoia Bergara, guarda del refugi i infermera d'urgències fins al 2019, va baixar els vuit esglaons que separen el menjador de la llenyera amb el llum de bateria a una mà i el manat de claus a l'altra, tot i que la llenyera no es tanca mai: les claus són del cambril del generador, i no les deixa anar.

Al darrere hi anaven en Ramiro Bouzas, muntanyenc i mestre d'aixa, amb una pala de neu i una maça, i l'Aitor Sein, disset anys, en pràctiques de guarda aquella temporada. Els altres es van quedar a dalt perquè la Idoia ho va manar així: vuit persones atapeïdes en una escala no ajuden ningú.

La llenyera d'Iratxeta és una habitació baixa, de tres metres per quatre, excavada al vessant i coberta amb la mateixa llosa que la resta de l'edifici. Té dos accessos. Un és l'escala interior, que comença al menjador i acaba en una porta de taulons que s'obre cap endins. L'altre és la portella de ponent, una trapa d'un metre escàs per on s'entra la llenya des de fora sense haver d'entrar al refugi. És un dels dos forats que s'obren pel seu compte des de fora; l'altre és el magatzem de material.

En Txomin Elordi, seixanta-dos anys, pastor, que puja el correu del club a Iratxeta des del 1994, s'havia abocat a l'escala abans que baixessin.

—L'allau va baixar de dalt i va escombrar la façana nord i tot el ponent alt —va dir—. Però la portella és a baix de tot, sota l'esperó. Allà la neu passa per damunt i no carrega.

—Es pot obrir des de fora amb aquesta neu?

—Si saps on és, sí, amb les mans. I cal saber-ho, perquè des del camí no es veu: has de voltar l'edifici per baix, arrapat a la pedra.

La Idoia ho va anotar a la llibreta de tapes vermelles abans de baixar, perquè les coses que sap en Txomin s'apunten igual que les que marca un aparell.

La porta de taulons no es va obrir. La Idoia va empènyer, va tornar a empènyer amb l'espatlla i el full va cedir dos dits i es va aturar.

—Està travada des de dins —va dir en Ramiro.

—No té forrellat per dins —va contestar la Idoia—. Té llenya.

Ho van comprovar ficant el llum per l'escletxa. Darrere de la porta hi havia un munt de troncs esfondrats, els de la pila del fons, que havien caigut amb el cop de l'allau i havien quedat recolzats contra els taulons. En Ramiro va anar estirant els que arribava amb la mà, un a un, passant-los a l'Aitor, que els apilava al replà. Van trigar catorze minuts a obrir un pas de mig metre.

L'Aitor hi va entrar primer perquè era el que hi cabia. La Idoia s'ho va pensar dos segons abans de deixar-l'hi, i aquells dos segons els hi va dir en veu alta, que és com es diuen les coses en un refugi:

—Entres, mires i surts. No toques res. Si hi ha alguna cosa, em crides a mi.

El noi s'hi va ficar de costat, amb el llum al davant. La Idoia va sentir les seves botes sobre la fusta, va sentir que s'aturava, va sentir que no deia res durant uns segons llargs, i després va sentir la seva veu, que li va sortir més aguda del que ell hauria volgut.

—Idoia. Hi ha un home.

Era al racó de ponent, sota la trapa, assegut sobre els feixos de llenya menuda i tapat fins al coll amb dos sacs de xarpellera dels que es fan servir per baixar cendra. Tenia el cap caigut cap a l'espatlla dreta. No es va moure quan li va donar la llum a la cara.

El primer que va veure la Idoia, abans que la cara, va ser com estava col·locat. No s'havia desplomat: s'havia assegut, s'havia posat els feixos a sota per no tocar la pedra del terra, s'havia tirat els sacs per damunt començant pels peus i s'havia ficat les mans a les aixelles. Això ho fa qui sap què li està passant. Qui es desmaia de fred cau de costat i es queda com cau.

Els cabells, blancs i curts, li brillaven de gebre a les puntes. Les botes, de sola cosida i com a mínim quinze anys d'ús, estaven ben lligades. Duia una barba de dos o tres dies. A la mà dreta, penjant oberta fora del sac, tenia un guant sol.

La Idoia es va ficar el manat a la butxaca, hi va entrar apartant la llenya amb l'avantbraç i es va agenollar. El primer que va fer va ser el que fa un infermer d'urgències abans que res: mirar si respirava. Li va posar el dors de la mà davant de la boca i va comptar. Respirava. Molt a poc a poc, però respirava.

—Ramiro, puja i digues a la Lena que baixi. Que porti la farmaciola sencera i el termòmetre rectal, el gros, el que és a la caixa verda. —Es va treure el manat de la butxaca i l'hi va donar pel forat de la porta—. I obre tu el cambril del generador i que l'engegui en Txomin.

—Ara? —va dir en Ramiro des de l'altre costat de la porta—. Són les vuit i quart. El primer torn és a les nou.

—Ara.

En Ramiro va pujar. La Idoia no li va explicar res més, i no perquè no tingués temps: s'ho va explicar a ella mateixa mentre li buscava el pols al coll, amb dos dits i comptant seixanta segons sencers, que és el que cal comptar quan algú està molt fred, perquè un cor fred batega tan a poc a poc que als quinze segons et penses que no batega. Li van sortir trenta-vuit batecs per minut.

La Lena Bouzas, quaranta-un anys, muntanyenca i anestesista, germana d'en Ramiro, va baixar amb la farmaciola en dos viatges. Va entrar, va mirar i no va preguntar res del que ja es veia.

—Està glaçat —va dir—. Quant de temps pot portar aquí?

—Des d'abans de l'allau, com a mínim. Dos dies.

—Doncs no el movem de cop.

Totes dues sabien per què. Un cos molt fred té el cor irritable: una estrebada, una sacsejada, posar-lo dret, i arrenca una arítmia que no s'atura. Un rescat de muntanya es fa a poc a poc amb un hipotèrmic o no es fa. El van treure del racó entre totes dues, horitzontal, subjectant-li el cap i les cames alhora, i el van estirar sobre dues mantes al terra de l'escala, que era el més pla que hi havia.

Li van tallar la roba amb les tisores de la farmaciola en comptes de treure-l'hi, perquè aixecar un braç glaçat per la màniga és exactament l'estrebada que no es pot donar. Estava moll fins a la samarreta. A sota duia un folre polar vell, dels que la Federació repartia fa quinze anys, i uns pantalons de feina amb els genolls gastats.

La Lena va posar el termòmetre. Trenta graus amb dues dècimes.

—Moderada —va dir—. Per sota de trenta-dos. Ni beguda calenta ni res per la boca fins que estigui despert i empassi bé.

—L'emboliquem i el pugem al menjador —va dir la Idoia—. Aquí baix no hi ha manera d'escalfar res.

El van empaquetar com s'empaqueta un hipotèrmic: manta tèrmica enganxada a la pell, dues mantes de llana a sobre, un sac de dormir obert per fora i un gorro, perquè el cap és l'única cosa que no es pot aïllar amb capes.

Pujar-lo va ser el més difícil del matí. Vuit esglaons de pedra, d'estesa curta i molt gastada, amb una corba a dalt on l'escala gira per entrar al menjador. El van portar entre quatre sobre dues mantes doblegades, la Idoia al cap, la Lena i en Ramiro al tronc i l'Aitor als peus, i amb una regla que la Idoia va dir dues vegades: el cos va horitzontal, i si algú perd l'agafada, avisa i s'atura tothom, no es corregeix estirant. Van trigar gairebé cinc minuts en vuit esglaons i es van aturar un cop, a la corba, sense que ningú digués res, perquè a l'Aitor li va relliscar una bota.

A dalt, en Txomin ja havia engegat el generador. El menjador començava a perdre el fred de la nit. La Mercedes Arriaga, cinquanta-cinc anys, jutgessa de pau jubilada, havia apartat la taula llarga i havia posat dos bancs junts al costat de l'estufa. La Fani Quiroga, geòloga, vint-i-vuit anys, va pujar aigua i la va posar a escalfar sense que ningú l'hi demanés. En Casimiro Lete, setanta-un, soci del club, es va quedar dret, recolzat al marc de la porta, mirant.

La Idoia va fer el compte que feia des de l'escala i el va dir davant de tothom, perquè el gasoil era de tots.

—Encendrem dues hores més de les quatre d'avui. Aquestes dues hores no les trec del final: les trec de demà i de demà passat, una hora menys de tarda cada dia. Ho dic perquè ho sapigueu, no perquè ho voteu.

Ningú no va dir res. En Ramiro, que dos dies abans havia volgut baixar pel corredor de Larrondo a qualsevol preu, va ser qui va acostar el banc a l'estufa.

La Mercedes sí que va fer una pregunta, i la va fer com qui aixeca acta:

—I si demà l'hem de tornar a encendre dues hores? —va preguntar la Mercedes.

—Llavors aquestes sí que surten del final. Mig dia cada vegada.

—I avui en quants dies estem?

—En deu —va dir la Idoia—. Avui encara és deu.

La Mercedes va assentir i ho va apuntar a la contraportada del llibre de signatures, que era l'únic paper que quedava a mà, amb la data al davant i les dues hores a sota.

El que van fer durant l'hora següent va ser poc i a poc a poc, que és el que cal fer. La Fani Quiroga va posar bosses d'aigua tèbia —tèbia, no calenta— al coll, a les aixelles i als engonals, que són els tres llocs on la sang passa a prop de la pell. La Lena li prenia la temperatura cada quinze minuts i l'anava cantant, i l'Aitor l'escrivia en un full amb l'hora al costat, perquè una xifra sola no diu res i dues seguides diuen si puja o baixa. Trenta amb dues. Trenta amb tres. Trenta amb tres una altra vegada. Trenta amb cinc.

—Puja dues dècimes cada mitja hora —va dir la Lena—. És el normal reescalfant de fora cap a dins. Amb això no hi ha pressa que valgui.

A les nou i quaranta, l'home va obrir els ulls. No va dir res i no semblava saber on era. A les deu i deu els va tornar a obrir i va seguir amb la mirada la Lena, que és el primer senyal de veritat que algú està tornant. A dos quarts d'onze tremolava, i tremolar, en un hipotèrmic, és una bona notícia: vol dir que el cos ha tornat a encendre la calefacció pel seu compte.

Va ser aleshores quan en Casimiro es va separar del marc i es va acostar a mirar-lo de prop, amb les mans a l'esquena, sense tocar-lo.

Mentrestant, l'Aitor havia tornat a baixar a la llenyera amb el llum a recollir el que quedava al racó de ponent. Va pujar amb tres coses i les va deixar a la taula llarga, alineades, com li havien ensenyat que es fa amb el que es troba.

Una motxilla de trenta litres, vella, amb una corretja cosida a mà. Un frontal apagat, sense piles a dins: les piles eren a part, en una butxaca, embolicades amb paper, que és el que fa la gent que sap que les piles es moren de fred.

I dins de la motxilla, allò que va fer que la Idoia es quedés mirant-la més estona de la que calia: ni menjar, ni sac, ni roba de recanvi. Mitja ampolla d'aigua. Un rotlle de xapa fina d'alumini, de la que es fa servir per folrar un tub de fums. Unes tisores de tallar xapa. I dues brides d'acer, noves, encara amb l'etiqueta del preu enganxada.

En Ramiro va agafar el rotlle, en va desenrotllar un pam i el va tornar a enrotllar.

—Això és xapa de folre de conducte —va dir—. Es compra per metres a qualsevol magatzem. I les brides són de subjecció de tub, de les d'estrènyer amb clau.

—Per a quin tub? —va preguntar l'Aitor.

—Per al que sigui. Aquí dalt només n'hi ha un.

La Idoia no va contestar. Qui havia pujat a Iratxeta abans de l'alba del dia de l'allau, amb aquell temps i per un camí que no es veu des del sender, no hi havia pujat a dormir. Hi havia pujat a arreglar una cosa i pensava baixar el mateix dia.

La Mercedes va agafar el llibre de signatures de l'atril i el va obrir per la pàgina de la vigília de l'allau. Va posar el dit a la setena línia, la de les 06:40, la del traç estret i cap enrere. Després va mirar l'home que tremolava al banc, amb el gorro posat i la manta tèrmica sortint pel coll.

La Idoia es va ajupir a la seva alçada i va provar el que s'ha de provar abans que res, que és si algú sap qui és.

—Em sent? Com es diu?

L'home va moure els llavis. En va sortir aire i no en va sortir cap paraula. Ho va tornar a intentar i la segona tampoc. Tenia la mandíbula encarcarada de tremolar, que és el que passa a aquella temperatura i no vol dir res dolent: parlar és de les últimes coses que tornen.

—Deixa-ho —va dir la Lena—. Trigarà un parell d'hores a poder-te contestar.

—Ja sabem on era —va dir la Mercedes, amb el llibre encara obert—. Ara caldria saber qui és.

En Casimiro Lete portava deu minuts sense dir una paraula. Ha pujat a Iratxeta trenta hiverns i coneix tots els guardes que ha tingut la casa des que hi ha guardes. Es va ajupir una mica més, li va mirar la cella esquerra, partida per una cicatriu vella, i es va redreçar.

—No cal el llibre —va dir—. Aquest és en Sabino Amantegui. Té seixanta-sis anys i va ser el guarda d'aquest refugi fins al 2022.